DOC_ EDUCACIÓ_2 / ELISABET PIZARRO

DOC_ EDUCACIÓ_2/ ELISABET PIZARRO
 
Elisabet Pizarro és llicenciada en BBAA per la Universitat de Barcelona on també va dur a terme el Màster en Produccions i recerca artístiques. Actualment està finalitzant el Grau de Mestre d’Educació Primària a la UNIR (Universidad Internacional de la Rioja). També és Professora d’Educació Visual i Plàstica a l’ESO i de Formació Professional del Grau Superior de Gràfica Publicitària.
 
Com creus que les escoles de Primària enfoquen l’art com a valor?
M’agradaria començar parlant del procés de l’art com a estratègia per resoldre qualsevol qüestió que ens podem plantejar al llarg de la nostra vida. No hi ha límits ni pautes a seguir. Això és extraordinari! I és aquest el valor que hem d’oferir dins dels circuit educatius. Hem de donar peu a la imaginació, a ser sensibles amb el seu entorn, a mirar des de diferents punts i ser capaços de replantejar constantment.
 
El concepte de creativitat ha d’estar present en qualsevol àmbit. Per començar, les organitzacions educatives han de donar peu a altres estils estructurals. Crec que hi ha d’haver  líders, però han de complir una característiques molt específiques: han de ser assertius, han de donar respostes a les necessitats de l’equip, han de  prendre decisions  consensuades... Massa vegades aquest suposat líder, a les escoles, escolta les paraules dels membres però acaba donant més importància a la seva veu, i això genera una falta d’integritat, de sentir que no pertanys a aquell espai... També m’he trobat amb molta gent que té moltes ganes de fer, però desafortunadament hi ha part del sector molt desmotivat i amb certa por per perdre un lloc de feina que consideren “valuós”... No sé, hi ha molts factors que entren en joc.
 
 
Potser el problema està en com eduquen aquests docents des del Grau de Magisteri...
Jo ara estic fent el Grau de Mestre de Primària a la Universitat de la Rioja (UNIR) i veig que han canviat moltes coses... estic rebent una educació molt bona. És increïble! I tot i  que és en línia, i al principi vaig dubtar de l’elecció, el contingut és innovador i molt engrescador.
 
Per altra banda no podem educar d’aquí a deu anys, hem d’educar respecte al que està passant ara mateix, per  tant la formació d’un docent ha de ser contínua durant tota la seva vida. Som en un bon moment. Crec que el sistema està canviant i moltes escoles s’han posat en marxa per adaptar-se a les necessitats reals (i això no és una moda, és una anàlisi del món actual).
 
Crec que és necessari treballar les habilitats socials i emocionals. Si volem una societat compromesa, honesta, democràtica, etc.,. hem de donar als nostres estudiants la possibilitat de desenvolupar múltiples capacitats. S’ha de repensar seriosament el concepte d’assignatura, de coneixement departamentat:. de 9 a 10 matemàtiques, de 10 a 11 coneixement natural... És horrible! Quan surts a la realitat no existeix aquesta divisió! Sembla inútil, doncs, provocar  aquesta distància entre l’escola i la vida.
 
Necessitem formadors que tinguin ganes de lluitar i organitzar els elements amb altres possibilitats, que siguin creatius i sobretot molt positius. Que no tinguin por de canviar!
 
 
En els estudis universitaris que fas de Magisteri, com abordeu la part de plàstica?
En el meu cas no la faig perquè la tinc tota convalidada. Però no hi ha menció d’Educació Artística. Hi ha  pedagogia terapèutica, anglès, religió, educació física i música. Suposo que en relació al contingut es treballa com a la resta d’assignatures d’una forma molt per sobre ja que es presta més atenció a la didàctica que al propi contingut.
El que he pogut observar en aquesta universitat és que els professors creuen molt en els processos creatius i ho valoren molt satisfactòriament. Sempre diuen que s’han de construir propostes divertides, originals, creatives...
 
 
Un dels problemes que vam detectar en l’entrevista anterior, és que no hi ha cap persona especialista en Educació artística  a Primària o a Secundària, cosa que fa que aquesta assignatura acabi relegant-se a un segon pla. De fet, com a comissió vam anar a Fabra&Coats fa unes setmanes, a un debat organitzat entre mestres i artistes. Els mestres estaven molt interessats en com els artistes inserim l’art en els processos educatius. Nosaltres, quan vam preguntar de quina manera ho feien ells, amb tota la bona voluntat i sabent des d’on havia de partir la nostra resposta, van respondre’ns que normalment, com tothom, mirant Pinterest per...
Per fer manualitats. Això ho fan molts professors de Primària, i em pregunten: què et sembla? I jo sempre el responc que molt bonic, però en què fa pensar fer aquesta activitat... Només treballen amb les mans, no treballen amb el cap... Això em passa com a professora de formació Professional de “Gràfica Publicitària” de l’assignatura  “Fonaments de la representació visual”. Quan rebem els alumnes el primer curs i desenvolupem el primer projecte, abans pensen en la formalització de la proposta i després en la seva justificació conceptual. I això és un error. Sempre poso els mateixos exemples: quan cuines primer tries els ingredients i després penses en el plat o penses en el plat i desprès tries els ingredients? Quan escrius un missatge a Whatsapp primer escrius i després penses que has d’escriure?. Doncs per què en la producció artística ha de ser al revés? La resposta sempre és la mateixa: és com estem acostumats. Sembla que l’educació artística hagi de ser la part que es dedica exclusivament al que és  bonic, decoratiu...
 
 
Sembla  que hi ha hagut una lògica capitalista en tot això, amb una aprovació pel professor...
A mi sempre em diuen que la meva assignatura és difícil perquè els faig pensar i estem acostumats que ens diguin què hem de fer. Això és un problema enorme!  Pensem que pensen, però no ho fan. I ells no tenen ni els donen eines.
L’altre dia a primària, vaig fer una substitució i quan vaig arribar estaven copiant un quadre d’en Paul Klee. Quan vaig preguntar si els hi havien explicat alguna cosa em van dir que havien de copiar el quadre i prou. És realment frustrant! D’aquesta manera, de forma progressiva, l’assignatura de Visual i Plàstica es converteix en l’hora lliure o l’hora del pati, l’hora que no es important.
 
A secundària deu passar el mateix. Vam parlar amb la conselleria i ens van dir que no hi ha hagut reducció d’hores aquí a Catalunya, per l’aplicació de la nova llei.
Jo segueixo amb les mateixes hores, però són mínimes. A primer de la ESO faig dues hores per setmana, a segon i tercer una hora per setmana, que al final són 45 minuts perquè normalment me la posen abans o després del pati. M’agrada que els alumnes treballin dins de l’aula i no puc. De matemàtiques, per exemple, tenen 5 hores per setmana igual que en l’Educació Física. Diuen que han de fer una hora al dia i fan dues hores per setmana.
 
La problemàtica que tenim és a causa de la bretxa generacional com a motiu de la tecnologia? Vull dir que la desconnexió entre aprenentatges és brutal.
En el meu cas, l’equip de l’escola on treballo és molt jove i no hi ha molta diferència. De fet, inclús parlaria d’una relació amb la tecnologia més pura. A l’actualitat els joves fan ús d’aquests sistemes mitjançant aplicacions molt intuïtives i de fàcil accés, però després no són capaços de gestionar programari més complex.
 
Els més petits estan en grups per nivells?
Depèn del professor. Ara tinc una companya que està estudiant la pedagogia sistèmica i està fent una dinàmica a classe que consisteix a ajuntar-los per naixement, per veure els graus d’aprenentatge. S’intenten fer grups heterogenis, però sempre dins del mateix grup. Crec que això és un error, vull dir que la separació dels estudiants per edat no hi hauria de ser com a forma única. Considero que és molt positiu que tota la comunitat educativa es barregi, per generar enllaços, per ampliar les relacions.
 
Les formes d’agrupar es produeixen segons la metodologia que s’utilitza, però és necessari que hi hagi un acord entre tots els membres que configuren el centre. Vull dir que no pot ser que amb un mestre es treballi d’una forma extremadament contrària a un altre. Això sempre acaba provocant un conflicte en l’actuació del grup classe.
 
 
Què consideres que hauria de canviar-se de forma urgent?
S’han de canviar moltes coses, però per començar crec que els estudis relacionats amb l’educació haurien de ser un dels més valorats. També caldria prestar molta més atenció als sistemes que s’encarreguen dels nens de 0 a 6 anys, ja que són aquests els que disposen els primers maons dels individus.
Per un altre costat, la família és un vèrtex imprescindible en la triangulació educativa dels  petits. Podem dir que hi ha una crisi familiar provocada per les llargues jornades laborals que limiten el temps amb els seus fills, i que quan arriben a casa el que menys volen és entrar en conflicte amb ells. Això esdevé una falta de límits, una falta d’atenció..., que des de l’escola cada vegada més l’estem observant.
 
També crec que l’escola encara segueix sent un espai molt tancat a l’entorn i hauria d’obrir-se per tal que tots formin part.
 
Quina és la implicació dels pares i mares del l’AMPA?
Els pares i mares de l’escola que formen part de L’AMPA s’impliquen i s’encarreguen de gestionar algunes de les festivitats de l’escola, però de forma unilateral. No existeix una relació massa propera amb la pròpia escola i això és un aspecte que és imprescindible canviar. De fet, ara mateix s’està treballant per tal de tornar a generar llaços de cooperació i actuar de forma conjunta amb un mateix objectiu.
Considero que les famílies han de dir molt i que la seva veu ha de ser escoltada. 
 
 
Quin és el paper de l’inspector en aquests casos?
Els inspectors són els encarregats de revisar, supervisar i assessorar l’actuació del centre per tal d’assegurar-se que s’està complint la llei. Potser estaria bé que existís una figura més d’assessor, per tal d’analitzar els punts forts i febles d’una institució i oferir-li les eines i recursos per pal·liarels punts febles.
Ara s’avalua els centres amb una nota. Considero que aquesta numeració més que ajudar el centre a superar-se el que fa és identificar-lo, etiquetar-lo, cosa que provoca una certa discriminació.
També crec que els inspectors haurien d’entrar dins l’aula i viure en primera persona durant un temps determinant el dia a dia a l’escola. De del despatx no es pot olorar la vida d’un centre.
 
 
Quines creus que son les normatives a nivell de Generalitat i Ministeri?
El Ministeri s’encarrega d’una part que és complementada segons les competències de cada comunitat autònoma. Per començar caldria prestar molta atenció al continu canvi de llei, l’educació no pot ser política, ni la política s’ha d’encarregar de l’educació.
Considero que el nostre sistema està totalment obsolet i són els que es troben a primera línia els encarregats de canviar-ho. La comunitat educativa s’ha d’organitzar, no per lluitar contra el poder  sinó per treballar conjuntament i donar respostes a les necessitats actuals.
Per exemple, si prestem atenció al currículum observem que l’educació visual i plàstica és...com ho diria...per entendre que no serveix absolutament per res. Però si hi trobem un docent implicat i amb ganes de fer, segurament li donarà una volta per tal d’oferir una educació artística de qualitat. Quan agafo els meus estudiants a primer de l’ESO arriben amb unes idees molt distorsionades i amb poques estratègies creatives. A mesura que van passant els mesos, s’adonen que són capaços de dir moltes coses amb els fets artístics que produeixen.
 
També hi ha un altra aspecte que m’atemoreix, és l’avaluació. És clar que hem de valorar els processos d’aprenentatge dels estudiants, però no fins arribar el punt que només és important la nota final, sense adonar-se que el que és interessant és tot allò que s’han plantejat durant el camí.
 
 
Sembla que els museus i Institucions culturals instauren departaments d’educació artística com un fet que “han de tenir”, però no acaba tenint resultats ni en les metodologies ni en els mecanismes. De fet moltes institucions els estan creant però sembla que és per donar legitimitat al museu o institució, com una moda... ¿Quin és el teu punt de vista entorn als departaments d’educació de les institucions culturals de Catalunya?
 
Necessitem departaments educatius que funcionin molt bé, ja que dins de l’educació reglada hi ha un buit, tal i com he dit abans. Aquests departaments han de ser reconeguts per la pròpia institució com a imprescindible, ja que seran ells els que sensibilitzin els futurs consumidors/productors artístics. Tenim en compte que el nostre país no té una cultura artística, és el museu el que té la responsabilitat de generar-la. 
Crec que el museus han d’anar a buscar escoles i establir ponts de connexió, nexes entre ambdós institucions.
Amb la meva escola hem fet activitats a la F.Miró, al Caixa Fòrum i el Macba. Els alumnes ha estat molt interessats quan l’activitat era un taller que complementava una petita visita a l’exposició. També recordo l’activitat de la visita performativa del Jordi Ferreiro al Macba, perquè va ser molt divertida i a la vegada interessant. Crec que mai havien prestat tanta atenció a una visita “guiada”!
Una altra cosa que s’hauria de revisar és la disponibilitat de les activitats, ja que algunes vegades m’he trobat de no poder fer una activitat ja que només estava disponible durant un temps molt limitat.
 
 
Quins tipus de projectes fas? Ja que teniu la oportunitat de fer “el que voleu” perquè passen de vosaltres, teniu una llibertat. A vegades pensem que aquesta carta aparentment negativa, és favorable... m’equivoco?
Jo crec que al final està be tenir aquesta llibertat amagada... El que es fa a l’aula es queda a l’aula. El que passa és que més que donar importància a la nostra tasca s’ha de donar valor a l’assignatura... i si ni tan sols tens el recolzament dels companys (per desconeixement), llavors...què creus que estaran rebent els alumnes?
És una jerarquia que es crea, i els alumnes ho saben i l’apliquen. Per a ells és més important fer un treball de matemàtiques que el d’educació visual i plàstica, perquè els fan creure que és més necessari Els mateixos pares els incentiven  ja  que els diuen amb tota la tranquil·litat: “Si suspens educació artística no passa res...” Aquesta és la idea.
 
Però jo sempre penso que alguna cosa hi deixem. Els fem pensar, a ser crítics amb el seu entorn, a valorar, ser creatius i capaços de resoldre qualsevol situació... I sí que he de dir que el que aprenen és significatiu, i se’n recorden, hi ho apliquen a la seva vida diària. Això és el més gratificant, la resta és una lluita contínua  perquè els adults n’entenguin la necessitat.
 
 
Quins projectes fas? Com responen?
Ara mateix, per exemple, estem treballant la fotografia, i els proposo fer una representació fotogràfica sobre algun aspecte de la societat que volen donar a conèixer. El primer que fan es discutir diferents temes que els interessen, i a continuació plantegen un seguit de qüestions a partir del tema seleccionat. Després passen a formalitzar la idea, en aquest cas, fent ús de la fotografia, tenint en compte tots els aspectes tècnics i expressius treballats prèviament. Ahir per exemple va sortir el tema de la representació dels adolescents, i es va generar un debat de com etiquetem les persones (el friqui, el popu). I els vaig preguntar  quines característiques havien de  presentar aquestes distincions i qui ho havia decidit.. No sabien respondre, i es  van adornar que això estava imposat i que ells no ho havien decidit, de manera que no hi estaven d’acord i que no creien amb les etiquetes. Finalment, per presentar la proposta van decidir fer una sèrie de fotografies amb noies, sense que se’ls veiés la cara, per tal de fer una crítica de que cada persona vesteix com vol i que no ha de jutjar-se per com anem vestits.
 
Hi ha una altre grup que són aficionats al hip hop, el ball que fan al carrer... i volen reivindicar que el que fan també és art, com el Street Art. Un altre grup, parlen de les metes que tenen per a fer-se adults. Aquest grup m’ha sorprès gratament i han acabat parlant de que adquireixen molts estereotips, és a dir, el metge amb la bata blanca, l’empresari amb la maleta, la corbata... hem de debatre sobre el tema i promet molt.
 
Tot i que estic contenta dels continguts que surten a l’aula, el temps es un handicap. M’agradaria poder disposar-ne de més per tal d’interioritzar i analitzar més tranquil·lament tot el que succeeix.
 
Sempre segueixen un procés...es qüestionen la proposta, plantegen idees, la planifiquen, la formalitzen i la presenten. Parlem molt a l’aula i és un exercici fantàstic per a ells, per prendre decisions i per saber que podem decidir. A les classes els assec per grups (que un cop decideixen ells, un altre jo i un altre l’atzar) i durant tot el procés tot es comparteix, des de la idea, fins el procés, la presentació, la valoració i tot sota debat.. La meva figura a l’aula és com a guia, no els dirigeixo, sinó que els plantejo estratègies, mecanismes per poder resoldre el plantejament. Per exemple, a  vegades es plantegen formalitzacions impossibles de dur a terme amb els recursos que disposem i a partir de la mateixa idea, busquem conjuntament solucions viables.
 
Tots els projectes que realitzo a l’escola han estat dissenyats per mi, i tenen com a eix transversal l’Art Contemporani. M’apassiona construir aquestes propostes i crec que és la meva manera de produir art.
 
 
Alguns alumnes elaboren els treballs segons el que veuen que tu vols?
Això passa sobretot a cursos superiors, perquè volen aprovar. Però quan veuen que jo el que vull és justificació de tot el que fan canvien el xip. És trist que vegis que la llibertat es trenca quan només volen una nota, és una dependència que per aconseguir-la deixen de banda el seu aprenentatge.


Més notícies