Reflexió



El projecte en curs Reflexió vol obrir un espai per apuntar línies de pensament, que entren en relació amb les accions que la PAAC planteja. En forma de textos, que pròximament podrien constituir-se en publicació, es proposa obrir debats i fer circular apunts teòrics, com a programari de base o full de ruta.

Textos publicats fins ara:
La PAAC i l’Estatut de l’Artista: el recorregut fins avui / març 2019
Art i gènere, una qüestió de desigualtat / gener 2019
Les Bases Ideals / octubre 2018


Març 2019

La PAAC i l’Estatut de l’Artista: el recorregut fins avui (pdf)

LA PAAC I L’ESTATUT DE L’ARTISTA: EL RECORREGUT FINS AVUI

La Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya ha estat una de les moltes entitats vinculades al procés d’elaboració de la iniciativa per a la creació d’un Estatut de l’Artista a l’Estat espanyol. Per tal de situar un tema complex com aquest, començarem per exposar què és i quins són els seus objectius. L’Estatut de l’Artista pretén encaixar les característiques específiques de les activitats professionals artístiques dins l’ordenament jurídic i fiscal existent. No és un estatut pròpiament dit, sinó que té com a objectiu concretar els diferents perfils professionals englobats en l’àmbit de la cultura, i denominats conjuntament “artista”, per al seu tractament com a subjecte oficialment reconegut en quant a drets i deures envers la seva pràctica professional. D’aquesta manera, es dona entitat legal al treball cultural, és a dir, es reconeix la seva plena categoria professional tot reconeixent les seves especificitats i creant un seguit de mecanismes que puguin compensar les dificultats i mancances del sistema actual.

El recorregut de l’Estatut ha estat llarg, i encara avui està en fase de tramitació. El 6 de setembre de 2018 el Congreso de los Diputados va aprovar per unanimitat, amb 337 vots, l’informe de la subcomissió per a l'elaboració de l’Estatut de l’Artista. Es tracta d’un document marc, elaborat amb 31 representants de col·lectius professionals, que recull 75 propostes específiques, que s’engloben en tres àmbits: fiscalitat, protecció laboral i Seguretat Social, compatibilitat de prestacions amb drets d’autor. Cada una de les propostes haurà de ser redactada i dirigida al ministeri corresponent que tingui les competències pertinents. Una vegada identificada la llei a la que afecta es  tramita en forma de modificació de llei. Cal esmentar que l’aprovació de l’informe de la Subcomissió dedicada a l’Estatut no és vinculant. La planificació que es preveu és anar tramitant paquets de mesures que tinguin en compte les recomanacions del dictamen, sense cap obligació estipulada. Per tant, el resultat final pot ser tant una implementació parcial de les recomanacions com una implementació mínima que cobreixi només alguns dels punts reivindicats.

La PAAC es va reunir amb un membre de la Subcomissió, Eduardo Maura de Podemos, en la qual vam ser informats del desenvolupament de les tasques que duia a terme la Subcomissió. La UNIÓN AC, la federació d’associacions d’artistes visuals a on està integrada la PAAC, va presentar un document de propostes similar al document marc de Seguir Creando afegint especificitats dels artistes visuals. La PAAC va participar de la revisió del document, i va proposar a la UNIÓN AC de contactar amb les diverses plataformes que unifiquen els treballadors autònoms i participen de les taules de negociació col·lectiva per la reforma de l'Estatut del Treballador Autònom i poder comunicar les propostes de modificació així com sumar les demandes dels treballadors culturals a la resta de demandes dels autònoms. El president de la UNIÓN AC en aquell moment va mantenir contactes amb representants de l’ATA (Asociación de Trabajadores Autónomos) i va incorporar al document les mesures urgents de modificació del RETA.

Tal i com es descriu a l’apartat 1 del document marc, la categoria “artista” no es circumscriu a l’artista plàstic o artista visual, sinó que s’amplia i es redefineix incloent tots aquells perfils professionals que formen part dels processos de producció i execució de qualsevol manifestació creativa, des dels creadors fins al personal auxiliar. Això té especial rellevància de cara a constituir una massa professional amb el pes suficient, tant sindical com social, per fer significativa qualsevol reivindicació, negociació o reclamació de drets i deures per part del col·lectiu, de sempre atomitzat en múltiples subgrups amb les seves pròpies reivindicacions particulars. Hi trobem com a associacions que donen suport a l’esmentat document, entre altres, associacions d’escriptors, guionistes, músics, dramaturgs, directors d’escena, escenògrafs, ballarins, il·lustradors, realitzadors, dobladors, professionals de la il·luminació, l’audiovisual, circ, art dramàtic, cinema, edició i arts plàstiques.

La PAAC com a associació no ha dut a terme reivindicacions de forma individualitzada, sinó que s’ha fet a través de la nostra participació a les reunions convocades pel CoNCA, que han articulat demandes de tots els sectors. Dins el context de la UNIÓN AC, la PAAC va insistir en la importància que la Subcomissió de Treball que estudia la modificació del RETA tingui compareixences d’agents com la Plataforma en Defensa de la Cultura, que comuniquin els canvis que des de Cultura es proposen en aquell marc legislatiu.

Les estratègies que té planejades la nostra associació per aconseguir que l'Estatut reculli els canvis en el marc legal i tributari que ens afecta passen per participar activament en la UNIÓN AC (la PAAC forma part del seu grup de treball per l'Estatut de l'Artista), en relació amb la resta d'associacions de l'Estat, unir reivindicacions comuns i incidir en les pròpies i específiques dels artistes visuals, així com requerir serveis especialitzats d'advocats per donar-li forma jurídica, cosa que ja s’ha començat a activar per part de l’associació d’artistes visuals de Madrid (AVAM). Actualment es vol aprofitar el canvi en la tramitació dels reials decrets, que han passat a tramitar-se com a projectes de llei, per introduir esmenes que contemplin els interessos específics dels artistes visuals. La tramitació d'aquests reials decrets com a projectes de llei retarda la seva aplicació i els podria variar en la seva totalitat. També hi ha la intenció d'unir-se amb associacions afins (MAV, IAC) perquè el pes dels artistes visuals sigui més gran en aquest procés, i unir-se com a observadors a la Plataforma en Defensa de la Cultura. 

La PAAC té la voluntat de treballar amb altres col·lectius per fer pressió i aconseguir beneficis comuns, generar estratègies per ser més forts i anar en bloc. Amb l'ACCA, per exemple, coincidim en reivindicar una taula de tarifes per diferents conceptes, que volem desenvolupar properament i que des de la PAAC també s'ha posat sobre la taula de treball en les reunions del Pla Integral en diàleg amb la Generalitat. És per tant només un començament d’una iniciativa en la qual no es pot ambicionar cap fi veritablement satisfactori si no és ajuntant voluntats diverses dins una reivindicació legítima unificada, que faci possible els canvis urgents i indispensables per poder exercir la pràctica artística en les condicions laborals més avantatjoses possibles per a totes les artistes.

Enllaços relacionats:

 


Gener 2019

Art i gènere, una qüestió de desigualtat (pdf)

ART I GÈNERE, UNA QÜESTIÓ DE DESIGUALTAT

En un recent article publicat a El Diario.es, Cristina Nualart exposa la situació de disparitat entre gèneres al MNCARS. En el seu enfocament subratlla la importància de les institucions públiques en la seva responsabilitat al capdavant del compliment de pràctiques igualitàries que en la realitat no són implementades. Això és especialment greu en contextos on la legislació mateixa preveu mesures en favor de la igualtat, com és el cas, a l'Estat espanyol, de la Ley Orgánica para la Igualdad efectiva de Mujeres y Hombres 3/2007. Tot i tenir aquesta llei en vigor, les dades recollides en aquest centre d'art deixen clar el panorama, que a més a més es pot extrapolar a la gran majoria de contextos. Tant en exposicions temporals com en col·lecció, la presència de dones és significativament inferior a la presència d'homes: en el període que va de 2000 a 2016 es van inaugurar 337 exposicions temporals, amb 5000 artistes participants, dels quals només 700 han estat dones. Si en una institució, pública, sense ànim de lucre, avantguardista i amb una sòlida trajectòria, els números són aquests, és obvi que no tan sols la llei no ha estat traslladada a un pla d'ús i funcionalitat, sinó que no ha calat en les pràctiques del sector cultural, suposadament porós a aquest tipus de sensibilitat.

En un altre centre capdavanter com és la Tate, trobem també informació al respecte, en el marc d'un dels debats que promou, What does it mean to be a woman in art? Ofereix dades aportades pel National Museum of Women in the Arts, segons el qual avui dia la comunitat d'artistes visuals estaria composada per un 51% de dones, que però a l'hora de tenir presència pública el 78% de galeries representa més homes que dones, i només un 5% efectua una representació paritària entre artistes dones i artistes homes. La Tate proposa una pregunta amb possibilitat de resposta per part de qualsevol usuari de la seva web: "Què podem fer per aconseguir la representació igualitària de les dones en les arts?". I es proposen quatre respostes, que ens donen la pista de com està estructurat el debat en si mateix, i amb el qual podem estar més o menys d'acord: "Hem d'imposar quotes. Només la representació 50/50 és acceptable."; "Necessitem més institucions i models que fomentin les dones artistes des de joves."; "No hem de fer res, si les dones artistes i comissàries són prou bones, aconseguiran sobresortir."; "Primer hem de tornar enrere i tractar el tema de les dones oblidades per la història de l'art. Després podrem mirar cap al futur." L'actual directora de la Tate, Frances Morris, apunta que de totes formes això és només un inici, i que la intenció és que cada cop més veus diverses puguin entrar a la institució, buscant dones que actualment puguin aportar innovació i rescatant aquelles que han estat ignorades per la història.

Hi ha moltes fonts amb dades que confirmen aquesta tendència, no tan sols en el sector cultural. La desigualtat de gènere és la base sobre la qual es construeix el sistema hetero-patriarcal capitalista. Hi ha estudis d'universitats, d'organismes públics i privats, d'associacions i especialistes en la perspectiva de gènere i els feminismes. Com és doncs que, tal com també confirmen els números de les cases de subhastes, la mateixa obra d'art tindria un preu més alt en el cas de ser d'un artista home i més baix en el cas d'una artista dona? Quina és la raó de què un sector tan suposadament progressista com l'art encara no hagi adreçat, fins i tot com a punta de llança, el problema de les males pràctiques en relació a la igualtat?

Si escoltem pensadores com Gayatri Chakravorty Spivak, la desigualtat entre homes i dones és l'arrel de totes les discriminacions successives. Si bé és cert que altres formulacions coexisteixen amb aquesta proposició, com en el cas de la raça, en la qüestió que ens ocupa una reflexió com la seva ens ajuda a situar la importància cabdal que té la manca de paritat en el context sociopolític. Per analitzar amb certa profunditat un tema com aquest, pot ser molt útil adoptar una lectura foucaultiana clàssica sobre el poder. Les relacions de poder vertebren totes les interaccions interpersonals, tant si som conscients com si no, tant si és deliberat com intuïtiu, si és explícit o subliminar. Hi haurà qui posi en joc el seu poder personal o qui renunciï a fer-ho, a l'estil llibertari, per una vocació d'igualitarisme radical. Una de les contradiccions més evidents del nostre context, però, és la d'adscriure's a ideals que de facto no són gairebé mai aplicats. La pràctica cultural es pressuposa situada en una amplitud de mires, una horitzontalitat, una facilitat relacional entre iguals. Possiblement, però, les desigualtats siguin igual de fèrries però matisades rere d'una dosi de retòrica, i el tema de fons de què és el poder i com negociem la nostra existència amb ell cada dia es queda en la peça artística sense impactar en la realitat més prosaica de les relacions que establim entre nosaltres. És cap a aquesta realitat prosaica i sense èpica on es pot dirigir la mirada per veure emergir totes aquestes contradiccions que podrien fer-nos qüestionar les nostres mancances, com a individus, com a col·lectiu professional i com a generadores de valors dins de la societat en el seu conjunt.
El context cultural juga amb el desavantatge de la subjectivitat que regeix els criteris creatius en general. Si a un arquitecte se li pot valorar per l'efectiva que és la seva construcció a efectes quantificables, econòmics i de sostenibilitat per exemple, i a un cirurgià per la seva serietat a l'hora d'enfrontar riscos que evitin negligències, la valoració a un creador passa pel tamís de les tendències i la crítica, entre altres aspectes. Convivim amb una perversió endèmica molt especialment en l'àmbit de l'art contemporani, precisament perquè és aquí on tenen lloc les majors possibilitats teòriques que després entraran en diàleg i massa sovint en contradicció amb la realitat de les pràctiques professionals. Com sabem pels feminismes, ha d'existir la consciència d'aquesta actitud patriarcal que és consubstancial al context en el qual ens trobem, tot i que en vies de canvi, i que tendeix a encasellar característiques associades a allò femení qualificant-les com a ingenuïtat, bonisme o fragilitat. I tristament això no se circumscriu a gèneres, allò femení es veu forçat a adoptar de vegades el paper del patriarcat per fer-se el seu forat al pòdium de guanyadors de torn.

Si el poder no és una cosa que algú tingui o que estigui en algun lloc, sinó que és performatiu, igual que el gènere, és una cosa que s'exerceix, podríem plantejar com s'observa la desigualtat en l'àmbit de l'art. Com dèiem, en altres contextos on la jerarquització és explícita i les valoracions més objectivables, segurament la rigidesa de l'estructura serà més gran, donarà lloc a molta menor riquesa i possibilitats d'evolució, però en contrapartida no generarà falses expectatives i traçarà guies relativament clares en el desenvolupament de les activitats en qüestió. En un sector com el nostre, la primera impressió no deixa de ser la fluïdesa dels rols, la permeabilitat i transversalitat dels seus agents i una major disponibilitat a la dissidència d'opinió i d'agència individual. Aquesta pogués ser certament la tendència majoritària, però només cal observar els càrrecs de les institucions, públiques i privades, per veure com la pràctica totalitat de posicions de direcció estan ocupades per homes i les de conservació i registre, per exemple, per dones. Cal recordar però que, més enllà d'aquestes dades innegables, el gènere i com s'exerceix una tasca professional no van necessàriament correlacionades, una dona pot conduir-se de forma patriarcal i un home pot treballar amb paràmetres feministes.

La desigualtat de gènere en el sector cultural efectivament es dóna, com es dóna entre la institució carregada de legitimitat i l'artista principiant i no tant, entre l'Estat mateix i les seves polítiques fiscals i el professional precari, entre el president o cap de torn i els seus treballadors, entre treballadors que consideren que es troben en un escalafó superior a un altre treballador, entre iguals on un es considera diferent i de més vàlua professional que l'altre. Tots els exemples denoten la subalternitat feminitzada amb la qual convivim: el mansplaining, el sostre de vidre, el micro-managing, les fake news, la manipulació i instrumentalització de perfil baix, la manca de relacions contractuals per escrit, la temporalitat forçada, els honoraris desiguals i inadequats, la subcontractació abusiva, els falsos autònoms.

Per molt ingènua i fràgil que es pugui considerar la importància dels vincles interpersonals, només a través del suport mutu pot construir-se una força en comú, i aquest suport és una pràctica vinculada a les cures i al treball no remunerat ni reconegut sustentat per la força dels vincles emocionals. Aquí el paper dels col·lectius professionals tindria un lloc important, sempre que les iniciatives personalistes deixessin pas a una veritable orientació envers allò comú, i això passa per accions tangibles que repercuteixin en una major qualitat de les condicions laborals. Poden no ser grans avenços, potser poder tenir un suport concret en matèries problemàtiques com la fiscalitat o les lleis, pot ser una tasca silenciosa, sense grans ostentacions mediàtiques ni caps visibles, sense grans projectes estil inauguració de pantans, sinó un esforç sostingut per instaurar unes pautes essencials per a la millora de l'exercici de la pràctica artística des d'una perspectiva més dels afectes que dels beneficis.



Octubre 2018

Les Bases Ideals (pdf)

LES BASES IDEALS

A dia d'avui s'han obert nombrosos debats sobre bones pràctiques en convocatòries. Amb aquesta refexió volem pensar sobre les condicions amb què treballem els artistes i sobre què estem acceptant com a normal en un context de precarietat generalitzada. La precarietat fns ara només s’atribuïa al món de la cultura i en certa manera l’havíem normalitzat, però ara està estesa arreu i tothom sap que és una situació injusta per als treballadors. També per a nosaltres. Els artistes formem part de la societat i tenim els problemes que té la nostra societat.

Quines serien les bases ideals per a un concurs, què haurien de contemplar?

Totes les bases haurien d'incloure les següents especificacions pressupostàries:

1. Una partida per pagar la feina de l’artista.
2. Una partida per a la producció
3. Una partida per al transport i embalatge
4. Una partida per a la difusió
5. Una partida per a l’assegurança
6.Una partida per als impostos pertinents
7. Atenció i respecte als drets d’autor

De fet, haver de reivindicar encara aquests set punts demostra fns a quin punt els artistes consideren acceptable desenvolupar la seva feina en condicions inacceptables. Si bé és cert que és habitual per al treballador autònom haver-se d’enfrontar massa sovint a aquest tipus de situacions abusives, no és viable dur a terme una activitat laboral autònoma sense respectar les més bàsiques bones pràctiques. I doncs, per què gairebé cap concurs que implica producció es planteja en aquests termes? Cal dir que a fora sí que hi ha concursos que respecten estrictament aquests set punts. I qui diu un concurs diu una proposta d’exposició en un centre d’art, en una fundació o en un museu.

Si analitzem punt per punt podem veure les raons que sostenen les partides:

Producció

Especifcar clarament els diners destinats a producció dona la mesura de l'envergadura que pot adquirir el projecte, amb quins recursos es compta única i exclusivament en la materialització de les idees. És un capital que va destinat a les despeses. No consta com a ingrés dinerari de l'artista. No és un guany. No pot constar com a renda del treball.

Transport i embalatge

Destinar una partida a necessitats específques del trasllat ajuda a vertebrar distàncies així com reconèixer la necessitat de tractar la peça d’art amb la cura i les condicions tècniques necessàries, no només com una mercaderia que s’ha de moure d’un punt A a un punt B.

Assegurança

Sufcient com per cobrir qualsevol incidència que afecti o malmeti la feina artística durant el transport així com durant el temps d'exposició, i que tingui en compte la correcta presentació.

Difusió

Un esgraó més en la cadena per arribar al receptor implica una amplia i correcta difusió del treball. Pot incloure material imprès o digital. Ha de comptar amb el respecte al treball de l’artista i preveure un diàleg entre aquest i l’equip responsable del disseny i la producció del material de difusió. En el cas dels catàlegs, la situació seria la mateixa, si la institució preveu la seva edició, haurà de ser amb una partida en cap cas imputable a l’artista i tenint-lo sempre en compte per la tria de materials interns. La difusió de l'obra de l'artista implica reconeixement dels seus drets d'autor gestionats de manera lliure o amb dret a còpia.

Impostos pertinents

El tipus impositiu que suporta l'artista implica l'adscripció al règim de treballadors autònom i pagament de quota de la seguretat social els mesos que està donat d'alta. De forma que una vegada fa la factura pertinent per honoraris ha de restar IRPF a la base imposable, que actualment es situa en el 15%, i restar el IVA corresponent, que a dia d'avui es situa en el 10% a liquidar trimestralment. Factors que s'han de tenir en compte per a calcular el net que fnalment percebrà l'artista.

Retribucions a la feina artística

Aquest punt, el més indiscutible, reconeix l'enorme feina que comporta la activitat creativa i de gestió que s'ha de dur a terme en un projecte artístic. Una feina que, malgrat els honoraris, no cobreix totes les hores, tota la intensitat que molts artistes aboquen al seu treball. La remuneració econòmica posa en valor la seva feina, permet que l'artista pugui continuar dedicant temps i esforços, i fa equitativa la seva tasca dins la societat, equiparant-la amb altres professions.

Aquests punts ajuden a concretar amb mesures concretes la professionalització dels artistes, i desfan mites que han acompanyat massa temps l'exercici de la creació. Els artistes han anat aprenent a deixar enrere la individualitat per prendre consciència de la força com a col·lectiu per incidir en cada una de les mancances que patim.

Hi ha una sèrie de males pràctiques esteses en les convocatòries que es podrien llistar com a reincidents:

-Partida d’honoraris que “inclou” la partida de producció: quelcom tan senzill com separar una retribució per una feina, del cost material que pot tenir la producció de la mateixa feina, porta a que sovint el que acaben guanyant els artistes sigui molt menys que els honoraris pactats i fns i tot res, sense mencionar aquells casos, no excepcionals, en els quals els artistes posen pressupost de la seva pròpia butxaca per tal de poder arribar a produir el projecte acordat. Es pot entendre en el context del treball voluntari que el treballador voluntari no percebi cap retribució i aporti capital propi, però la feina de l’artista en cap cas és treball voluntari si no és en un marc pactat per totes dues bandes, d’autogestió per exemple, o altres àmbits a on deliberadament s’exclou el guany econòmic. Si no és així, no és acceptable que un artista no acabi cobrant un import íntegre establert abans de començar el projecte, independentment dels costos de producció.

-Activitats associades “gratuïtes”: sovint s’associa una convocatòria a on es presentarà una peça o projecte amb una o més activitats per al públic general, que també proposa i desenvolupa el mateix artista. En la majoria dels casos aquesta activitat no té uns honoraris específcs a percebre, sinó que es pressuposa que aquesta segona feina va inclosa en la primera, quan són en realitat prou diferents i requereixen més esforç i energia per part de l’artista. D’aquesta manera la institució té a la seva disposició més continguts per oferir sense que l’artista tingui proporcionalment més retribució per les seves tasques.

-Convocatòries amb exposició d'obres seleccionades: son aquelles convocatòries on hi ha una primera selecció d'artistes que participen d'una mostra col·lectiva on un jurat escollirà l'obra guanyadora. Aquesta mostra no compta amb pressupost per al transport de les obres seleccionades al lloc d'exposició. Tampoc compta amb retribució per drets de comunicació pública de l'obra exposada. Els artistes acaben pagant aquest transport amb l'incentiu d'optar a aquest premi, i no reben cap retribució, exceptuant l'artista guanyador.

Per a la pregunta “perquè els artistes sembla que acceptin aquestes condicions laborals abusives?” Podem especular diverses respostes:

-Perquè els mateixos artistes no acaben d’assumir que han de poder viure de la seva feina.
Sovint al sector de l’art es pensa que la feina artística no és una feina com qualsevol altre, en el sentit que no té un valor que calgui ser recompensat econòmicament, sinó “espiritualment”. És a dir, la necessitat de crear és tan imperiosa com la necessitat de reconeixement que proporciona una exposició o premi. Seria reduccionista tractar l’artista de narcisista per aquesta necessitat, perquè és una necessitat genuïna: la creació tanca el cercle quan l’espectador la interpreta o d’alguna manera la fa seva. Semblaria que, en ser profundament vocacional, la feina artística no “necessàriament” hauria de ser retribuïda econòmicament, i tan sols amb el poder exercir-la com a treball voluntari l’artista estaria satisfet. És cert que hi ha moltes altres feines que tenen aquest caràcter vocacional, i que professionals d’altres àmbits com la medecina o l’advocacia per mencionar un parell, fan feina voluntària ajudant persones sense recursos, etc., però en cap cas consideren que el gruix de la seva activitat ha d’estar sotmès a aquest altruisme, i molt menys quan hi ha guanys per part d’empreses o administracions pel mig.

-Perquè la societat dona per fet que les manifestacions artístiques no requereixen esforços i que no cal tenir-ne cura. Existeixen per se.
Semblaria ser que el retorn de les activitats de creació artística no és igual al retorn d’altres activitats
professionals. Hi ha la falsa idea que l’impacte que produeix l’art (atenció, ara parlem en termes de creació: el que estem dient és aplicable a l’art visual, a la música, les arts escèniques, a la literatura…) és purament espiritual o emocional, però no és rendible econòmicament. Una obra d’art, per molt que impacti, no és un benefci tangible. Com les muntanyes o els rius, es considera que existeixen per se.
De la mateixa manera que la nostra societat donava per fet que l’aigua, l’aire pur i l’equilibri ecològic venia donat del cel, es donava per fet que la creació artística i la cultura s’autogeneraven soles. Però avui sabem que no és així: cal tenir cura de la natura perquè sense ella no som res i, poc a poc, l’hem malmesa fns a posar-nos en risc nosaltres mateixos. Exactament igual que si no es té cura dels rius i de les fonts, aquests s’assequen, també si no es cuida la font que genera les manifestacions artístiques, aquesta font s’asseca. La producció artística és un teixit fet per moltes persones que són en la seva majoria treballadors precaris. I ho són per aquest tipus de raonaments neoliberals: si no genera benefcis econòmics no s’hi inverteix, o bé es converteix en un producte de luxe, valorable per una elit (cada vegada més una elit composta en gran part pel precariat cognitiu). L’art genera benefcis intangibles per a les societats, i generaria benefcis econòmics lluny d’elits i luxes si s’entengués com a un bé comú, com a un component aglutinador socio-polític, quelcom que ens uneix. Això seria un altre text, però és prou evident que sense polítiques públiques que normalitzin l’activitat creativa l’artista sempre serà un treballador de segona, malauradament igual que molts altres treballadors d’altres sectors també colpejats pel desinterès institucional.

-Perquè hi ha uns quants mals mites entorn l’artista i la creació.
A la que els artistes deixen d’estar sota el paraigua del poder de l’església i l’estat, apareixen nous models d’artista i es creen mites entorn la creació. Un dels models-mite més potents és el de l’artista romàntic tipus Van Gogh. Lluny d’un contrast biogràfc realista, se suposa que obté tal plaer espiritual amb la creació que no necessita res més, ni diners ni reconeixement social, un ser que està per sobre de la resta de la humanitat, un incomprès amb uns valors altíssims que un cop mort tothom reconeix com a genial, i que, a sobre, passa a cotitzar-se moltíssim.
A l’altra cara de la moneda tenim el model-mite de l’artista triomfador que juga amb les normes de joc del capitalisme més salvatge i que triomfa. Es riu de tot i es fa ric. Aquests personatges són entesos per una bona part de la societat com a peces del sistema capitalista més radical que viuen de l’engany, la mentida i l’oportunitat i que no tenen res a veure amb la ciutadania de carrer.
I, entre aquests dos models, hi ha un oceà d’artistes amb mil ambicions i motivacions diverses, i que formen un teixit d’art a l’abast dels seus veïns i conciutadans; artistes de tots els estils i per a tots els gustos; que busquen, investiguen, treballen, paguen tallers, materials, produccions a més a més de les factures que paga tothom.

-Per l’individualisme del creador
Una manera d’entendre la feina autònoma de l’artista és la creació de la marca personal. Pot passar que un artista pensi en la seva feina com un màrqueting constant en què ha d’estar alerta per vendre el seu producte a través d'ell mateix, de les seves interaccions socials o relacions públiques. Quan l’únic que sosté una feina és aquesta activitat comercial, és obvi que l’artista no tindrà gaires impulsos solidaris reals. Quan el què sosté la feina és la qualitat de la mateixa, més o menys valorada, l’artista entén que només és un treballador més dins un context fortament precari i que com en tots aquests tipus de contextos el suport mutu és la millor actitud. Malauradament el patró psico-social contemporani és el de l’individualisme, per tant és comprensible que l’artista lluiti pel que considera el seu producte sense parar-se a analitzar aquest marc més ampli, ja que sovint li costa tant tirar endavant els seus projectes que prou feina té a defensar el seu jardí, i no veu que no preocupar-se del jardí de l’altre el fa més precari. És evident que qualsevol gremi (mireu recentment el ram dels taxistes) va més a la una a l’hora de defensar les condicions professionals del seu gremi que no els artistes.

Què podem fer doncs per canviar aquestes inèrcies, per invertir aquestes dinàmiques de maltractament i menyspreu dels artistes? Evidentment, tenir una associació professional forta, amb moltes sòcies i socis que la recolzin i que tinguin clar la importància de defensar les bones pràctiques professionals davant de qui calgui. I cal fer actuacions. Així com una actitud individual de presa de consciència i refexió crítica envers les pràctiques que acceptem i normalitzem. Cal, doncs, actuacions individuals i col·lectives.

Des de la PAAC, ens proposem:
1.Iniciar programes de formació sobre bones pràctiques professionals de la gestió cultural per a tots els centres públics o subvencionats que treballen amb art i creació. Cal establir un criteri clar sobre què són les bones pràctiques professionals i cal que els set punts amb que començàvem aquest text
es normalitzin. Tenim un objectiu: que en els propers anys tots els centres estiguin al dia d’aquesta formació i que els responsables de concursos i exposicions no tinguin dubtes ni llacunes sobre què cal oferir i demanar als creadors.

2.Crear un segell de qualitat per distingir els concursos que respectin aquests set punts. Possiblement també es podria fer servir aquesta distinció per reconèixer les entitats que treballin d’acord amb les bones pràctiques, siguin de la mena que siguin (centres públics o privats; centres petits i independents, o centres grans amb bons pressupostos; centres amb fnalitats comercials i centres que no).

Què podem fer individualment?
1.No participar en propostes (concursos, exposicions, encàrrecs) que no respectin la professionalitat de la nostra feina. Aquest és un suggeriment general, s’entén que cada professional és un món i que cadascú sap les seves necessitats econòmiques i vitals, per tant no podem generalitzar. Seria molt productiu poder entrar en diàleg amb els responsables d’aquestes propostes fent-los saber el perquè hem decidit no participar. A bon segur que els organitzadors tindrien pressa a complir amb les bones pràctiques si els creadors no responguessin a les seves propostes quan no tenen en compte els set punts. Si els artistes no ens respectem professionalment, si no exigim que se’ns respecti, qui ho farà per nosaltres?

2.Denunciar les propostes abusives, sigui directament davant l’entitat que pertoqui, sigui portant la queixa a la PAAC per tal que la gestioni. No es tracta d’enfonsar amb la crítica ni de donar per fet que les negligències estan motivades amb intenció abusiva; es tracta de no ser còmplice de la inèrcia, es tracta de no donar per fet que això és així i ja està, es tracta de donar l’oportunitat a les entitats perquè puguin adonar-se quan s’equivoquen en què s’equivoquen i rectifcar, es tracta de demanar-los que siguin els nostres aliats a millorar la nostra situació professional.

Hem da canviar aquesta situació i ho hem de fer treballant plegats.