Entrevista a Judit Vidiella

Fou professora a la Facultat de Belles Arts del 2009 al 2013, i s’especialitzà com a docent i coordinadora al Màster de Formació del Professorat de Secundària de Dibuix. Paral·lelament forma part del grup de recerca consolidat ESBRINA. Com a tutora de la Sala d’Art Jove, coincideix amb José A. Delgado i Rachel Fendler i formen el grup Col·lectivacions, un grup que forma docents en contextos artístics tant formals com no formals. Del 2013 al 2015 continua la seva trajectòria des de Portugual, a la Universidade de Évora, fent formació del professorat a secundària i primària, i com directora i docent al Màster de Formació del Professorat de Secundària d'Educació Artística. Actualment treballa a l’Escola Universitària ERAM de Salt, vinculada a la UdG, com a docent al grau d’Audiovisuals i Multimèdia (GAM) i al grau d’Arts escèniques (GAE).

Actualment, a l’ERAM, quines assignatures imparteixes?

Ara mateix Expressions de la cultura contemporània i teories dramàtiques des dels grecs fins al Renaixement, al GAE, i al Grau d’Audiovisuals i Multimèdia, imparteixo Llenguatges contemporanis. Estem preparant una optativa a 4t que també coordinaré amb el nom d'Arts escèniques en contextos socials, per tal d’obrir el camp de les arts escèniques des d’una perspectiva d’educació i mediació, i tindrà format d’una assignatura teoricopràctica. Procuro sempre portar les assignatures cap a un format de treball per projecte, procurant desbordar l'aula i la universitat per connectar amb el context. Per exemple aquest any hem fet un projecte al voltant de la memòria de la Coma Cros, l’antiga fàbrica tèxtil que actualment allotja l’ERAM, semblant a Fabra&Coats, per tal de prendre consciència del lloc que habita l'alumnat i el professorat. Han fet recerca a l’Arxiu Municipal, i vam fer una classe al carrer en la qual vam convidar les ex-treballadores, previ treball de mediació i col·laboració amb els casals i les residències de gent gran de Salt, per tal que ens expliquessin les seves vivències... Amb tot aquest material s’han acabat fent unes performances dins el programa de la Setmana Cultural de l’RAM. Tot aquest procés també formarà part de l'exposició col·lectiva “Desbordar la Universitat” (Assumpta Bassas, Eva Marichalar, Marta Ricart, Judit Vidiella) a Cohabitar entre- al Centre d'Art Contemporani de Barcelona de Fabra&Coats... L’any vinent m’agradaria fer-ho, aprofitant que l'Espai Brossa, el MACBA i altres entitats faran una sèrie d'activitats i exposicions sobre Joan Brossa. M'agradaria treballar el concepte de poesia visual a la biblioteca Rahola de Girona, intentant expandir aquesta idea de l’educació i aprofitant que ens van contactar perquè tenen ganes de generar sinergies.

L’ERAM és una escola privada, quines diferències creus que hi ha entre l’escola privada i pública?

No puc generalitzar, puc parlar de 3 universitats que he conegut treballant, dues públiques, la UB i la Universidade de Évora, i una de privada, l'ERAM. Vaig deixar la UB molt cremada per les condicions laborals i estructurals, amb la sensació que eres un element més de l'engranatge, però totalment substituïble. L'ERAM és una Escola Universitària més petita, i tots ens cuidem i coordinem molt bé; és fàcil treballar-hi i fer-hi coses, bàsicament perquè és molt més flexible per incorporar-hi equip educatiu i canvis, i les condicions laborals són millors. El que més m'agrada és la importància que es dóna a la qualitat i innovació docent més que a la competitivitat de fer carrera acadèmica, en la qual cosa han caigut moltes universitats públiques. Al ser un lloc petit i privat, la xarxa de recerca és més complicada de gestionar..., especialment per accedir a ajudes de recerca d'entitats públiques com les del Ministeri. Aquí no comptem amb ajudes de finançament, per exemple, europeu, però ho resolem amb xarxes de partenariat que alguns docents tenen amb d'altres universitats i entitats.
Reconec que trobo a faltar aquesta part de servei públic, però tot i així ho intentes fer coordinant-ho amb espais de titularitat pública, juntament amb col·lectius i entitats diverses, amb la finalitat d'un retorn públic i col·laboratiu.
Conec bastants companys i companyes que els ha passat una cosa semblant; farts de ser falsos associats i acreditats sense possibilitats de desenvolupar-se a la universitat, estan en centres adscrits a universitats públiques, que ofereixen un tipus de graus i assignatures més actualitzades i flexibles , perquè els canvis burocràtics a la universitat són lents. Hi ha un creixement molt gran de centres adscrits privats. La pregunta seria per què? Si realment és per manca d'estudis més en sintonia amb les transformacions socials actuals i que aquestes escoles estan assumint, o per la creixent retallada pública de sanitat, educació...

Per un problema econòmic?

Probablement, per tenir més ingressos també.

Teniu ajuts d’innovació docent?

No. Per mi el que faig és clarament innovació docent, però des dels estàndards del que es considera com a acreditació probablement no comptaria, ja que ha d'estar emmarcat en un projecte finançat externament, complir uns estàndards burocràtics de replicabilitat... Per exemple, el projecte que us comentava de “Desbordar la Universitat” amb l’Assumpta Basses a Belles Arts, l’Eva Marichalar a la Universitat de Vic, la Marta Ricart a la Universitat de Manresa i jo a l'ERAM, surt d'aquests marcs i treballa des de la llibertat i la veritat, amb la voluntat de tenir cura de la relació docent, de generar projectes sostenibles i oberts al canvi i al que succeeix en el procés.

I quan eres professora a la Facultat?

Recordo haver format part d'un projecte d'innovació docent el 2005 sobre assignatures de lliure elecció de feminisme a la Facultat de Belles Arts, finançades externament, i que va durar dos anys i va ser una iniciativa pilot interessant, però que es va acabar estandarditzant i absorbint en el sistema patriarcal universitari de sempre. Després, en un altre projecte, amb diversos grups universitaris, però com et deia, estaven més preocupats a estandarditzar-ho i sistematitzar-ho en articles i recerques que en el fer i la relació. No penso que sigui una qüestió de públic-privat aquí, sinó de persones, de ganes de fer i de com crear marcs que ho facin possible.

T'adones que des dels estàndards d'innovació docent de les agències d'acreditació curricular, la innovació docent no té en compte la subjectivitat de l’alumnat i el professorat, sinó els estàndards basats en termes d'eficàcia, nomenclatura de competències i sistemes de mesura, sense tenir en compte els aspectes de la relació. Sortir de l’aula, coordinar-nos, per exemple, amb les residències de gent gran pel projecte de l’ERAM, l’Arxiu Municipal, l’Ajuntament, l’espai Cohabitar entre-, o creuar grups d'alumnat de diverses carreres i facultats, generar trobades i una exposició, etc., no es valoren... Hem generat una xarxa d'investigació basada en les Arts i, per mediació de l‘Eva, que està en un projecte d’ERASMUS-PLUS sobre innovació docent en l'educació superior a partir de la investigació basada en les arts, ens hi hem sumat, per reconstruir tot el que hem fet, però això ha vingut després, sense la pressió de tenir un projecte de recerca d'innovació docent que et porta a estar més pendent de la recollida de dades i anàlisi i justificació, que de cohabitar entre i amb l'alumnat.

Per sort hi ha molt professorat que treballa de maneres molt interessants, però malauradament falta més visibilitat i xarxa per compartir i donar suport a aquestes maneres de fer menys pendents de les publicacions amb índex d'impacte.

Des de la C5, hem estat mirant l’estudi del CONCA que té per nom “Aproximació a l’ecosistema de les ensenyances artístiques de caràcter professional a Catalunya” (2), que va realitzar l’equip d’en Cristian Anyó, i hi hem fet algunes esmenes...
Vaig participar en aquest estudi un temps, al principi, cap al maig i fins a l’octubre. Havia de ser un projecte modest, però va acabar creixent molt i sent d'una exhaustivitat complexa; el Cristian ha fet una bona feina gràcies a l'ambició del mapatge que s'anava marcant pel retorn amb l'encàrrec. El que posa sobre la taula l'estudi és la grandíssima quantitat d’ofertes que hi ha per estudiar matèries relacionades amb les arts, cosa que et porta a una gran diversificació de perfils, però també a preguntar-se si no serà per la creixent bombolla especulativa en educació.

Una de les coses de les quals parlava aquest estudi és de les línies de l’AQU, que no mostra unes realitats determinades...
El sistema educatiu és complex, perquè en matèria de competències i reglaments, per una banda hi ha la Generalitat i per l’altra cada universitat i també les agències de qualificació externes, la qual cosa provoca tensions i diferències en termes de gestió de calendaris, tempos... Jo m'ho vaig trobar, per exemple, al Màster de Formació del Professorat de Secundària. Qui gestionava les pràctiques a les escoles era el Departament d'Ensenyament amb uns aplicatius en què les escoles s'havien de registrar, cosa que ens feia anar malament sempre a l'hora d'organitzar l'inici de curs del màster, etc.

Un altre tema per debatre és la manera bastant tradicional que aquestes agències externes tenen de classificar les carreres i especialitats, i de validar els nous graus i l'acreditació del personal docent, lluny del model interdisciplinar i híbrid que tenen, per exemple, en el context anglosaxó. Et demanen que justifiquis què fa una docent a Belles Arts en un grau en Arts Escèniques, quan la meva tesi doctoral era en Estudis de Performance... O que un grau en Belles Arts, hagi de tenir assignatures amb el nom de Pintura, Dibuix...


Quines deficiències creus que hi ha a la Facultat de BBAA?

Vaig acabar la meva relació laboral amb la UB el 2013. En els 13 anys de docència veia arribar alumnat que va entrar igual que jo, amb una formació en arts molt pobra que s'arrossega des de primària i secundària, plena de mites sobre l'artista geni, amb uns estereotips del que és la formació en arts... I he de dir que la Facultat tampoc hi feia gaire per transformar-los, almenys en els anys que hi vaig ser abans de la transformació de departaments que ara ha sofert. Quan jo vaig entrar a estudiar-hi, es donava per fet que ja sabies aglutinar els pigments i tensar una tela i imprimar-la..., sort que no vaig passar les proves d'accés al primer any, i em vaig preparar a l'Escola d'Art de Tarragona.

Quan jo ja era docent hi havia molt poca sinergia entre departaments, o de treball col·laboratiu entre docents i col·laboracions transdisciplinars i interdisciplinars; i ja no diguem contacte amb el context real artístic i cultural. Crec que això ja es deu haver salvat amb les fusions de departaments, però no t'ho puc dir, no ho sé. La sensació era que quan les coses es van posar malament per la crisi de la universitat i les retallades, tothom volia salvar el cul per acreditar-se, notaves certa rivalitat entre departaments per conservar la seva àrea de poder, i poc suport dels docents titulars en l'evidència flagrant de la precarietat dels associats i associades. Per sort, però, van ser i encara ho són, moments de molta mobilització i suport entre estudiants i docents associats.

Nosaltres en el projecte “Desbordar la Universitat”, hem parlat sobre aquestes coses, sobre els mètodes docents, sobre què significa desbordar el sistema educatiu..., i quan preguntes et diuen que no se’ls escolta, que acabes sent una nota fruit dels exàmens... Se senten molt desemparats amb el sistema educatiu perquè sempre ha estat “jo callo, escolto i faig ”. Com que hem treballat el gir del treball fabril al treball immaterial, vam acabar concloent que la universitat i en general el sistema educatiu és com una fàbrica de manufactura de treballadors, i en una de les performances així ho van reflectir.

Ara s’han reduït les ràtios, però hi ha assignatures de 50 i de 25 alumnes.... A les de 25 pots treballar millor...
Jo, per exemple, en iniciar-se la crisi, al Màster de Formació del Professorat de Secundària a la UB, hi tenia 55 alumnes durant un any sense desdoblar el grup, i a Portugal, al mateix màster, que durava dos anys, n’hi tenia 6. Imagina't! Les ràtios grans acaben deshumanitzant l’educació, perquè no pots conèixer 65 persones en 10 classes (el que dura una assignatura de 3 crèdits). Això ens allunya de la relació, que és fonamental en l'aprenentatge, i fa que tinguem aquesta percepció de l’educació com un mer tràmit.

I al Màster d’Educació del Professorat creus que estan suficientment preparats per fer classes a secundària?

A l'haver pogut comparar dos sistemes educatius de dos països diferents, evidentment tinc arguments per dir-te que aquí no és suficient. Està molt fragmentat en assignatures breus; tenen una quantitat enorme d'entregues de treballs que, tot i haver intentat la Begoña i jo quan estàvem de co-coordinadores simplificar-les i coordinar assignatures i docents, no va ser suficient. A això s'hi suma l'entrega de 2 memòries de pràctiques més el treball de final de grau i la seva defensa, i les dues estades de pràctiques a les escoles molt insuficients en temps i qualitat de l'acompanyament. I tot això en un any!.

A la Universidade de Évora el màster es feia en dos anys. El segon es dedicava íntegrament a les pràctiques (6 mesos en un centre de secundària i 6 mesos en un de batxillerat artístic. Hi havia una supervisió meva de dues visites, com a mínim, per alumne en pràctiques per veure com feia les classes i perquè hi hagués una retroacció). I el treball de final de grau, s'incloïa en una assignatura que anàvem fent i compartint entre tots/es i amb 6 alumnes per classe.

Veus millores en el que era el CAP amb màster o amb el model anterior?

Per mi quan a BBAA es va fer una iniciativa pilot que va durar bastants anys i que jo vaig cursar va ser molt millor... Hi havia dos CAP, un que coordinava Arquitectura i un altre, Belles Arts, fet per Fernando Hernández. Tenia una aproximació des dels Estudis de la Cultura Visual, molt crítica. Érem menys alumnes i es cuidava l'acompanyament als centres de pràctiques. Em va marcar tant aquella experiència que va ser quan vaig decidir fer el doctorat en Educació amb el mateix equip de professorat. Recordo que quan ho vaig comentar a una professora de pintura em va posar una cara que parlava per sí sola... Educació? Oooohhhh nooooo!

Quan preguntava al Màster de Formació del Professorat de Secundària per què s'havien apuntat al màster, molts t'eren sincers i et deien que no pas per compromís i interès en la docència, sinó perquè és una sortida professional... Això hauria de canviar: necessitem docents compromesos i compromeses.

I és el màster que té més demanda de la facultat perquè és molt “professionalitzador”, oi?

Exacte. Si fem cas de les dades, un 80% dels estudiants de Belles Arts no es dedicaran a la carrera artística, sinó a activitats relacionades amb l'educació, la mediació i la dinamització social... És una opció professional i molta gent ho fa per tenir-ho com a seguretat. Em sorprèn que per ser docent d'educació infantil necessitis un grau; per a secundària, un màster d’un “anyet”, i per a la Universitat, res. Vaig cursar un projecte pilot de Formació del Professorat Universitari durant 2 anys a Mundet i va estar molt bé, perquè era voluntari i hi havia docents de diverses carreres. No n’hi ha prou a saber l’assignatura, vull dir, que hi ha docents molt bons en la pràctica del seu camp de coneixement, però nefastos com a docents: són transmissius, no els agrada el contacte amb l'alumnat, no es preocupen per crear una relació pedagògica i per anar variant els mètodes didàctics i les propostes educatives...

Consideres que qualsevol? Un professor associat?

Jo ho vaig fer com a associada i em va anar molt bé, perquè et fa pensar moltes coses des de la pràctica. A més a més érem associats de tot tipus, de matemàtiques, biologia, arquitectura, infermeria, dret... Era brutal veure com per exemple els de dret buscaven casos reals, jocs de rol... I t'adones que es pot fer en qualsevol àrea, incorporant estratègies artístiques per fer docència, sigui l’àrea que sigui. Jo crec que aquests espais de trobada interdisciplinaris estarien molt bé que es fessin, i no només un associat, per què no també un catedràtic, un lector..., que porten inèrcies i vicis d'anys... Seria un bon acompanyament a la millora docent i molt ric. Una cosa que em passa és que quan estàs molt de temps fent docència acabes donant, donant, donant... i trobar espais en els quals tu et puguis formar i rebre d'altres casos i contextos és genial, com ha sigut “Desbordar la Universitat”. Tancar-te com vam fer un cap de setmana en una casa rural amb altres companyes per conviure i compartir els mètodes docents i dissenyar un projecte comú que aglutini les nostres assignatures és gratificant. Et fa repensar la teva pràctica en diàleg amb la d’altres i sempre estàs amb el “com ho tradueixo això a l’aula?”. Per això també m’agrada anar de tant en tant a Congressos d’Educació Visual, on hi ha diverses xarxes d’investigació basades en les arts, i veure què fan els i les docents d'altres llocs. Et col·loca en un espai de trànsit continu que no et fa acomodar i això està bé, però també demaa un grau d'energia brutal.

A BBAA hi havia la idea que el millor professor de taller és aquell que és un artista professional.Com ho veus?

Hi ha d’haver un equilibri. Com en Arts Escèniques, per exemple, un docent pot ser un actor brillant, però que és molt tímid com a docent, o no sap comunicar, o no té paciència amb l'alumnat, que potser no és tan brillant i li costa més interpretar, o no sap com planificar tasques d'aprenentatge significatiu de manera contínua i progressiva, o li manquen eines didàctiques... Quan era alumna de la facultat, de tots els professors que vaig tenir de taller, només n’hi va haver un que em va sorprendre cap a bé. Era professor de taller i artista: et proporcionava bibliografia, et demanava que tinguessis un statement, que sabessis explicar la teva pràctica i que tinguessis un discurs. I també viceversa, els professors de teoria haurien de saber incorporar qüestions pràctiques, de taller, recerca i investigació... per fer projectes tangibles i no acabar en un examen final, com fa el marc de la Investigació Basada en les Arts i la A/R/Tografia, en la qual un docent és a la vegada un artista i un recercador. Per mi ha estat molt enriquidora aquesta formació tan híbrida que he tingut en pintura, gravat, piano, performance i educació i formació del professorat, perquè he incorporat de manera orgànica la importància de totes les vessants.

I la part d’Educació Primària? Perquè hem parlat de Secundària, formació universitària... Primària és la gran assignatura pendent?

Totalment. Les meves companyes, que fan formació a Infantil i Primària lluiten cada dia per trencar amb aquests estereotips. Si nosaltres diem que els alumnes arriben amb l’imaginari d’artista-geni, imagina’t a Primària, sempre repetint Picasso, Miró... Però és una part petitíssima. A Portugal feia 3 hores per setmana d’educació visual i plàstica al grau d'Educació Infantil i Primària a les alumnes de primer curs: no és res, això... I no era fins a quart que podien tornar a fer una optativa, on havien de relacionar les arts en projectes en diàleg amb el context. Moltes són mestres generalistes i hi ha resistències perquè esperen que a l’aula els donis fórmules o paquets didàctics. Els costa comprendre que perquè és carnaval no cal fer una disfressa i, a la tardor, parlar cada any de les fulles que cauen... Un cop més, crec que hauria de ser la idea de les Arts com a element vehicular, que es poden treballar en matemàtiques, en literatura... com una eina. De fet a Portugal hi havia una noia que estava fent la seva tesi sobre com ensenyar matemàtiques des de les Arts, el cos i la dansa, i estava molt bé. Si no hi ha un canvi a Primària, seguim amb aquestes inèrcies...

Explica’ns una mica més acuradament el projecte “Desbordar la Universitat”

Aquest projecte neix, en part, de la continuïtat de l’any passat. Ens vam trobar l’Eva Marichalar, la Marta Ricart, l’Assumpta Bassas i jo, i teníem ganes de fer alguna cosa per compartir experiències. Ens va sortir l‘oportunitat de fer una exposició a ACVIC que recollís el que cadascuna havia fet a les seves assignatures, perquè ens vam adonar que el fil conductor era el treball a través de la performance i el cos.
Aquell any vam voler-ho posar en comú d’aquesta manera, però ens vam quedar amb les ganes d’avaluar aquest procés i seguir. Llavors ens vam tancar una setmana a Cal Gras, que és una casa rural a Avinyó que treballa de cara a les Arts, i allà vam avaluar aquest procés, però pensant com volíem continuar d’una forma conjunta des de l'inici. Aprofitant que Transductores junt amb Sinapsis, La Fundació i Idensitat estaven portant el projecte comissarial Cohabitar entre- al Centre d'Art Contemporani de Fabra i Coats , i que Javier Rodrigo ens va comentar que volien fer un segon cicle que es titularia “Desbordar la Cultura”, de seguida vam pensar en un “Desbordar la Universitat” per emmarcar el que estàvem fent, i vam començar a dissenyar les diverses parts.

Una d'aquestes parts són les Deslocalitzacions, és a dir, hem anat d'un espai a l'altre, jo amb les alumnes de l’Eva, i l’Eva ha vingut a fer derives amb les meves alumnes... Hem fet creuaments fent trobades amb l'alumnat de totes les universitats a Fabra&Coats, i en Javier ens va fer una visita guiada i vam aprofitar per escriure'ns cartes ja que vam treballar molt la idea de correspondències i de videocorrespondències. Vam reflexionar un per un què significava desbordar l’educació i ens van enviar unes videocorrespondències molt interessants sobre què és l’educació i què significa desbordar-la. Ara ja hem inaugurat a Fabra&Coats aquesta exposició del procés en diferents formats, i el que hem fet també són Accions, que és la tercera part juntament amb Desplaçaments i Desbordaments. Va haver-hi una alumna de l'Assumpta, la Paula Delito, que va fer una performance que connectava molt amb el que estàvem fent a Salt a Estirant del Fil, i vaig convidar-la a Salt a fer-la el dia que el meu grup les presentava... Les Accions és el que cadascú feia des del seu espai. Jo, per exemple, vaig fer una classe al carrer amb les extreballadores, la Marta una visita al taller d'un artista local...

La premissa de la qual partíem i de què parlàvem amb les i els estudiants era pensar la Universitat com un centre cultural, fent reflexionar entorn a la seva figura com a agent actiu capaç de generar coneixement, accions, xarxes i comprendre com funciona... Ens vam col·locar com a generadors/es de cultura i no només com a formes d’aprendre unidireccionals. Finalment, hem pensat quin paper té l’educació en tots aquests canvis. Això ens ha portat a repensar les identitats professionals, la formació del professorat, trencar sobretot la idea de la transmissió i que un professor o professora no pot ser creatiu, i desbordar les identitats professionals, per exemple, que un artista i/o alumne de Belles Arts pensi en la docència com la última opció laboral un cop ha 'fracassat' com a artista, o que una docent d'educació infantil no té capacitats per crear res... També hem posat en qüestió què és el que es valora com I+D, ja que sembla que si no treballes amb tecnologia o amb un I+D finançat ja no és innovació... O l’avaluació...
Una revisió comuna sobre el que significa l’educació actual de les Arts, la investigació, el rol de l'alumnat i el professorat i els entorns d’aprenentatge... Ha estat molt ric i la idea és seguir amb aquest desbordament i que s’encomani! De fet, la prova és que grupets d'alumnat continuen fora de les assignatures organitzant activitats per als grups nous i venint a les trobades que hem anat fent...