Història 17 de Yasmine Ayoub

Vaig fer trenta anys fa tres dies.

Feliç aniversari per a mi.

Dono la benvinguda al meu aniversari mentre estem asfixiats sota l’atac més fort i difícil què hem enfrontat mai a la nostra història de combats. Dic a la nostra història de combats perquè nosaltres, o almenys jo, hem estat testimonis de les moltes guerres i agressions que l’assetjada Franja de Gaza ha patit durant molts anys. Penso en els trenta anys que han passat, en la por arrelada que vaig desenvolupar a perdre la meva família, la meva llar i els meus éssers estimats. En el passat creia entendre el que significava viure sota ocupació, però en realitat, no tenia ni idea!

Creia entendre l’ocupació quan vaig patir amargament l’experiència amb Sofia, el meu ocellet estimat, que em van regalar pocs anys després del meu casament. Visitar a Sofia, a qui vaig donar a llum en la Jerusalem ocupada de llavors, m’exigia haver d’obtenir el permís dels israelians. El permís per visitar a la meva filla que va néixer al cap de sis mesos de gestació. Ella, el seu pare i jo necessitàvem desesperadament estar juntes mentre ella estava en la incubadora. Però va resultar que la llei d’ocupació prohibeix que els pares estiguin junts a l’hospital, i només concedeix un permís per a un membre de la família cada vegada, i per un període màxim d’una setmana… Quant necessitava al meu marit al meu costat i quant ens necessitava Sofia als dos junts… I quantes decisions difícils vam haver de prendre des de lluny, sense mirar-la als ulls…

En aquella època, sovint reflexionava existencialment sobre la nostra situació.

La lluita comença en el pas fronterer d’Erez, on et veus obligada a un llarg registre de cap a peus. Veus soldats i oficials per totes parts amb la seva artilleria pesant, mirant arrogantment al seu voltant, amb els dits al gallet, preparats per atacar a sang freda i buidar totes les bales al cap de la víctima, com de costum.

He passat moltes vegades per Erez i cada cop sento tristor, amargura i por per la nostra situació, perquè no tenim petjades en aquesta part de la terra ocupada. Veus dones reclutes per totes parts, i no pots no preguntar-te com una dona pot ser tan dura amb una altra dona… Com pot no veure que si ella hagués nascut a l’altra banda de la línia, estaria en el meu lloc? Veus banderes israelianes per totes parts, i càmeres de vigilància en cada metre quadrat, no és broma! En aquella època, creia saber què era viure sota ocupació. L’ocupació significa que l’enemic esborra qualsevol petjada dels nadius que pugui demostrar que tenen dret sobre aquella terra. L’ocupació significa que et sents com una estrangera en la teva pròpia pàtria.

Cada cop que anava a Jerusalem, em quedava a la finestra de l’habitació de l’hotel i plorava desconsoladament durant hores. Caminava pel carreró, mirava les cares de la gent i plorava. Plorava per sentir-me estrangera en la meva pròpia pàtria. Plorava per sentir-me sola, sola, sola amb Sofia, que lluitava a l’empara d’aquelles màquines que la mantenien amb vida…

Sovint, solia desitjar que Mohammad i jo poguéssim anar junts a visitar a Sofia. Desitjava que ens veiés junts per sentir el nostre amor i el que significa tenir una família. Però també ens privàvem d’això, perquè sempre rebutjaven els nostres permisos per anar junts, a causa de la por que ens quedéssim allà. “Allà” és la part de terra que abans ens van arrabassar, i així, la nostra simple existència es va convertir en una amenaça per al seu fals país; perquè som la prova vivent de l’horrible desastre que ha suposat el robatori d’aquesta terra. Som la prova que es nega a desaparèixer. Per això, comprenc la seva obsessió amb el poble Palestí.

De vegades anava a visitar la mesquita d’Al-Aqsa i la Cúpula de la Roca per resar en aquest lloc beneït i sagrat, amb l’esperança de sentir que encara queda alguna prova de la nostra història d’existència aquí, i per trobar una mica de pau. Resava i plorava molt!!! Plorava perquè en poques hores havia de tornar a deixar sola a Sofia i tornar a Gaza, sense saber quan se’m tornaria a deixar veure-la… i plorava per tota la nostra situació! Però inclús en els meus miserables intents de sentir una mica de pau i seguretat, només sentia amargura i dolor! Perquè miressis on miressis, veies la policia israeliana, mirant-te com un gat famèlic, preparat per saltar sobre la seva pressa. Preparat i desitjós que arribi el moment de posar fi a la teva vida!

Malgrat tot això, mai vaig entendre realment el significat d’ocupació fins avui. Mentre intentem sobreviure a la més brutal de les guerres que hem estat testimonis, per fi he començat a comprendre el que significa viure sota ocupació. Avui. Entre la mort i nosaltres no hi ha distància. I ningú ens allarga la mà per fer justícia! L’ocupació, tal com la veig jo ara, consisteix a fer que una de les parts s’allunyi tot el possible de la seva humanitat per perseguir la seva cobdícia, mentre presenta l’enemic de manera deshumanitzada.

Vull agrair al meu cos, la meva ment i la meva ànima, la flexibilitat i la coherència. Aquesta coherència que em permet escriure aquestes paraules malgrat tota aquesta bogeria… Estic orgullosa i agraïda per vosaltres.

Yasmine Ayoub

12 novembre, 2023