Història 20 d'Eman Abu Shawish

En estudiar psicologia vam aprendre que una de les característiques d'un esdeveniment traumàtic és que és sobtat i inesperat. Vam aprendre que com més preparem algú per a ser fort i flexible abans d'un succés, més reduïm l'impacte negatiu que l’hi pot causar. Crec i confio en el que he après, i una veu murmurava dins meu que preparés els meus fills per a la possibilitat que poguessin viure sense els seus pares o, fins i tot pitjor, que poguessin viure sols, sense absolutament ningú.

A mesura que passen els dies i els atacs de l'ocupació es tornen més brutals, i la seva venjança sobre persones i la seva duresa s'intensifica, vaig sentir que era necessari parlar d'això amb els meus fills, ja que la mort s'acosta i gairebé diàriament veiem un nen com a únic supervivent d'una família nombrosa i extensa.

Per primera vegada a la meva vida vaig experimentar un sentiment del qual només havia sentit parlar a molts metges quan treballava com a especialista en salut mental en un dels hospitals. Solien dir-me: "Ni el millor dels metges sap com actuar quan el pacient és el seu fill. Es queden paralitzats, com si no sabessin res".

Això soc jo ara. Sento que no sé res, no sé per on començar ni què dir.

Fins no fa gaire ens preparàvem per a moltes coses, com la caiguda de la nit, l'escassetat d'aliments, beure aigua no potable, abandonar la nostra llar, quedar-nos en un centre de refugiats, el fred i moltes coses més… però tot això és una nimietat en comparació amb el que estic tractant de mostrar aquí… Potser el que fa insignificants els desafiaments anteriors és que podríem superar-los junts, i com solien dir: 'Morir amb el grup és misericòrdia...'

Un dia en què em vaig sentir més valenta de l'habitual, vaig reunir totes les meves forces, vaig reconèixer que tenia dues amargues opcions, i el savi tria el menor de dos mals abans que sigui massa tard...

Vaig obrir el meu telèfon i vaig veure la foto d'un nen que havia sobreviscut a la massacre de la seva família, i vaig fer com si fos la primera vegada que veia una escena com aquesta, vaig dir: "Diuen que tota la família d'aquest nen ha ascendit al cel com a màrtirs, i que ell és l'únic supervivent. Com creieu que se sent ara?".

Les respostes dels meus fills van ser: “terroritzat, espantat, com si la vida s'acabés...".

"Què creieu que farà? On anirà?" hi vaig afegir.

Els meus fills grans es van quedar paralitzats en entendre pel meu to de veu i el meu llenguatge corporal la idea que estava intentant transmetre als més petits...

La Fayza em va respondre amb una altra pregunta: "No ho sé, on podria anar?".

Li vaig dir: "Déu no ho vulgui, Déu no ho vulgui, però si a un de vosaltres li passés una cosa similar, què faríeu?”.

La Fayruz va esclatar en llàgrimes a l'instant i va dir amb veu ofegada: "On vaig, mama? A qui haig d'acudir?" I va esperar una resposta real.

Per ser totalment sincera no tinc resposta, ja que tota la nostra família pròxima està en la mateixa situació que nosaltres. No tinc família a la qual pugui acudir, ni germans a part d'una germana que potser sobreviu, o no... i mentre pensava, la Masa, la meva filla de 14 anys, em va contestar: "Si algú es queda sol, que vagi amb la germana de la mama, si és que continua viva. I si ella també ha ascendit com a màrtir, llavors que vagi amb qualsevol dels nostres familiars que coneguin. Quina altra cosa podem fer?".

En sentir això la Fayruz va arrencar a plorar i va cridar: "Mamà, què faig si et mors? Et juro que no sabria viure! No vull anar amb ningú més que amb tu! No vull viure sense tu al meu costat, vull estar amb tu sempre perquè vull ser una màrtir amb tu quan et facin màrtir! Mamà, si us plau, no em deixis!!!".

La vaig abraçar i tots vam plorar. Llavors la Dana va suplicar: "Mama, per què ens expliques coses tan espantoses? Jo tampoc vull morir sola ni viure sola sense tots vosaltres. És veritat que les pregàries d'una mare es compleixen? Resa a Déu perquè ens mantingui juntes, vives o en la tomba, perquè em fa por estar sola en la tomba".

Van ser certes les paraules dels metges... No vaig poder emetre ni un sol so, i admeto que em vaig penedir d'haver fet aquest pas. Vaig sentir que havia obert una ferida que no podia tancar, i això que soc una persona a qui la gent busca per ajudar a curar aquestes ferides! I com qualsevol ser indefens em vaig retirar de la situació, i vaig dir: "Escolteu, prego a Déu perquè ens mantingui junts i no ens separi, i que si ens hem de convertir en màrtirs, ho fem junts. Que Déu escolti la meva pregària".

Tots van aixecar les mans al cel i van dir a l'uníson: "Si us plau, Déu!". Els vaig preguntar: "Això us fa sentir millor? És una bona pregària?"

Tots van respondre: "Sí!!!"

Em vaig sentir alleujada, com si algú m'hagués llançat un bot salvavides, i el meu instint em deia que retirar-se era millor que seguir amb el tema.

Durant dos dies sencers després d'aquesta conversa, la Fayruz va estar enganxada a mi com si fos una prolongació del meu cos. M'acompanyava fins a la porta del lavabo i em preguntava: "Si cau un coet al lavabo, serà el lavabo l'única cosa que exploti? O el coet serà prou gran com per agafar-me a mi també?". Volia tenir la seguretat que moriria al costat meu...

Durant els dies següents, a l'hora de cada oració, els meus fills em recordaven: "No oblidis demanar que romanguem tots junts passi el que passi...".

L'esforç per a distreure'ls i mantenir-los ocupats, juntament amb les oracions, va fer que la intensitat de la seva ansietat comencés a disminuir lentament...

Mestres de la salut mental, guieu-me a mi i les altres mares d'aquí sobre què fer!

Quin dels dos mals hem de triar?!

Seguim el que ens han dit, afrontem el dolor esperat, ens avancem i ens posem a nosaltres mateixes i als nostres fills en un estat de preocupació preventiva que els roba el somni, la gana i el somriure; o ens apiadem d'ells per tot això i els deixem a la seva sort, vingui com vingui, mentre confiem que la misericòrdia i la mirada vigilant de Déu els enviarà a algú per a cuidar-los i ajudar-los a sanar?

Sovint em pregunto si ha arribat el moment de revisar els mètodes i sistemes de la psicologia, i desenvolupar un nou enfocament científic especialitzat en la psicologia de la gent de Gaza.

Déu totpoderós, només tu hi ets per a cada angoixa...

Eman Abu Shawish

Professional de la salut mental en UPA, Gaza, Palestina.

17 de novembre de 2023