Història 21 d'Iman Badah

Bon dia... des del Campament de Shatie' (Campament de la Platja) / Gaza

No em puc creure que estigui veient la llum del dia! Sento el braç! La cara!

Obro i tanco els ulls, i després els torno a obrir per a assegurar-me que el que estic veient és real.

Sí, aquesta és casa meva, la que estimo i a la qual pertanyo.

Aquesta és la meva finestra, i aquesta és la meva família, i aquí hi ha el meu marit al meu costat.

Som vius i casa nostra encara no ha estat destruïda sobre els nostres caps... el mateix malson que va colpejar els nostres veïns del costat i amb el qual es van despertar en el Cel. Sobrevivim al terror que va provocar l’esglai a molts membres de la comunitat de la nostra zona, després de ser el blanc d'atacs aeris de manera histèrica i caòtica, per part de les forces d'ocupació en les últimes quaranta-vuit hores! Em pregunto com un ésser humà pot ser tan monstruós i sanguinari...

En tot moment vaig tenir la sensació que la casa estava caient en un abisme i se’ns emportava a nosaltres cap a dins; pensava que les parets s'estaven esfondrant, i jo intentava mantenir-me flotant entre la runa... però l'abisme se’ns empassa abans que puguem surar!

Mohammad!

Mohammad, el meu estimat, el meu marit, a qui m'aterreix perdre mentre dormo… despertar-me un dia sense el meu suport, sense el meu amor, sense el meu marit.

L'horror m'envolta si m'allunyo uns centímetres d'ell.

M'espanta veure'm en una vida sense ell.

La guerra es prolonga i complica la nostra relació. Connecto més amb ell i m'hi aferro més, com un nen de quatre anys. Vull amagar-me a les seves butxaques o desaparèixer dins d'ell. Em precipito en la seva abraçada quan el soroll es fa més fort i ell m'amaga entre els seus braços. Em tapa les orelles amb les mans perquè no senti els sorolls que m'espanten. No s'adorm fins que jo m'adormo. Es queda despert. Fuma molt. Té insomni. I al cap d'uns dies es queda adormit, però es desperta al so de cada explosió per veure com estem nosaltres. Llavors tanca els ulls, i jo tanco els meus que estan plens de llàgrimes. Llàgrimes que no s'eixuguen.

Llàgrimes que només expressen un dolor amarg i impotència.

Reso a Déu. Que Déu protegeixi la meva llar, el meu marit, la meva família i totes les persones. Col·loco la meva mà sobre el meu feble i exhaust cor i recito versos i oracions per aconseguir la pau interior. El meu cor es calma per moments, però el món no em permet aquesta serenitat.

Volar aquí té connotacions diferents de les que s'esperen a la resta del món. Els vaixells de guerra bombardegen a tort i a dret; sento el soroll de coets sobre el cap. Aquí, els coets no cauen, volen. Volen míssils, volen metralles, volen carnisseries, i les ànimes de nens i dones joves volen cap al Cel abans que els seus somnis arribin a madurar.

Em pregunto com volen les seves ànimes. Què senten? Senten dolor?!

Aquí la gent es consola i diu: "No tinguis por. No sentiràs el so del coet que et mati perquè el coet és més ràpid que el so que produeix".

En realitat, això m'espanta més...

Què veu un màrtir en aquest primer moment en arribar al Cel? Qui li parla? Què li diuen? Com s'acomiada de la seva família?

Què fa quan troba a faltar la seva família?

Aquí a la terra plorem la seva pèrdua, plorarà ell per nosaltres?

La separació per la mort és amarga, i reprendre la vida després d'aquesta pèrdua ho és encara més.

Iman Badah

Especialista en Salut Mental, UPA - Gaza, Palestina.

20 de novembre de 2023

Llegeix totes les històries aquí: http://upaconnect.org/category/gaza2023