Història 23 d'Eman Abu Shawish

Dia número quaranta-set del calendari bèl·lic... Cinc i vint del matí...

L'alarma del meu telèfon ha sonat anunciant l'hora de despertar-se.

Despertar de què? A penes puc dormir perquè les nostres nits no són més que petites migdiades entre incursions.

M'aixeco per resar, un acte que posposo a propòsit fins que hi ha una mica de llum en el cel per a poder veure-hi al meu al voltant després d'haver estat tantes hores privada de llum.

No hi ha aigua a l'aixeta, com de costum.

Agafo una ampolla d'aigua que havíem omplert per a ús domèstic. Em rento i reso. Surt el sol, anunciant el començament de la lluita diària.

He preparat la massa i he esperat una mica abans de convertir-la en boles. Després he encès el carbó per enfornar el pa, un procés que dura una hora en el millor dels casos, i molta energia per airejar el carbó i mantenir-lo encès.

A vegades portem la massa al nostre veí, que ha construir un forn de fang, encara que cal agafar torn per enfornar-ho. Si arribem d’hora podem tenir el pa en mitja hora o una hora...

El meu marit ha encès un foc a la part alta de la casa i hem fet te. Tothom es desperta i vam menja una mica de Zaatar (una espècie de farigola) i zeit (oli), que és el que ens queda del menjar guardat. Tots els magatzems s'han esgotat; i afortunat és el que troba -amb gran dificultat- algunes verdures recollides per un agricultor de la seva terra, i les porta a la seva família per menjar...

Els homes van a buscar aigua amb galledes tots els dies a diferents llocs. He portat algunes olles i els nens m'han ajudat a omplir-les d'aigua per rentar la nostra roba. Cada vegada que acabo de rentar-la i penjar-la perquè s'eixugui, sento dolors que no puc descriure en el coll i les espatlles, agreujats pels trencaments musculars que vaig patir fa 3 mesos...

No hi ha temps per descansar, torno a encendre foc a la part alta de la casa per cuinar el que pugui trobar per menjar, i la veritat és que no sé ben bé què sentir en veure com els meus fills aprenen aviat la seva primera lliçó d'economia: només es mengen la meitat del que necessiten, per així deixar l'altra meitat per al sopar.

Tornem a les olles. Cal omplir-les d'aigua, he de netejar les que vaig fer servir per cuinar... i si alguna vegada has cuinat al foc llavors saps com en pot ser de difícil netejar-les...

La Fayruz ha començat a patir mal de queixal per vuitena vegada des del començament de la guerra. Li vaig donar un analgèsic i vaig resar perquè aquesta guerra acabi i així portar-la a un dentista per a deslliurar-la d'aquests dolors i alleujar el seu estómac dels efectes secundaris dels analgèsics...

És gairebé de nit.

Ens agradaria poder dutxar-nos amb aigua calenta... però seria un gran luxe... no hi ha aigua calenta ni manera de bullir-la... l'aigua és tan preuada que dutxar-se s'ha convertit en un desig...

Fins i tot usar el lavabo (que Déu et beneeixi) s'ha convertit en un problema que cal pensar-se molt bé abans d'intentar-ho. Com que no hi ha electricitat, les estacions de bombament d'aigües residuals han deixat de funcionar i la situació ara mateix és desastrosa.

M'he afanyat a preparar els matalassos per dormir abans que es faci foc i ens hem assegut a xerrar.

Aquests dies els nens de seguida tenen gana i molt sovint... potser és perquè estan en períodes de creixement accelerat, o potser perquè estan en un estat de preocupació i horror que els esgota sense parar, o potser perquè els venen de gust molts dels plats que solíem fer abans que tot s'esgotés, o perquè mengen menys del que necessiten...

Comencen a menjar el que han guardat de l'esmorzar. Comencen a recordar i a enumerar els plats que troben a faltar, i a consolar-se mútuament que tot allò difícil passarà, i arribarà un dia en què podran tornar a comprar patates fregides, menjar unes crêpes... Una de les meves nenes em mira amb vergonya i humor, prometent que mai més mentre visqui es negarà a menjar mouloukhiyya (un plat tradicional palestí)... i tots riuen!

Recordem junts els vells temps. La Dana diu: "Recordes quan enceníem la tele i vèiem dibuixos animats?". La Judy respon fent broma: "Què és una tele? Què és l'electricitat?".

La Fayruz comenta: "Recordes quan la mama tornava de la feina cada dijous amb tota mena de llaminadures i ens quedàvem veient una pel·lícula?".

La Massa afegeix: "Recordes quan anàvem al mercat a comprar gelat? Tinc tantes ganes de gelat ara mateix...".

Quan començo a recollir els plats la Judy afegeix: "Recordeu quan ens queixàvem a la mama que la vida era avorrida i li preguntàvem per què no érem com la resta dels nens del món? Ella sempre deia que tenim moltes coses que no apreciem, i que n'hem de donar gràcies a Déu". Tenia raó... resulta que encara podia haver-hi dies pitjors!!!".

He somrigut mentre els tirava aigua a les mans perquè es rentessin i ens hem assegut tots als matalassos...

Esgotament sobre esgotament i el dia passa... com cada dia des que es va acabar el combustible i hem hagut de tornar a formes de vida primitives… i en una època en la qual el món ha aconseguit cotes tan altes de luxe que es pot murmurar a un auricular intel·ligent que apagui els llums de casa…

Em fa mal tot el cos fins al punt que no sé de quin dolor queixar-me...

L'èczema al·lèrgic ha aparegut. Ha trobat el seu lloc a les meves mans xopes de detergents, i l'he calmat amb cremes perquè deixés de picar....

Realment no sé quan i com m'he quedat adormida. Crec que, per esgotament, he entrat en estat de coma.

Una enorme explosió ens ha despertat! El so de les coses caient ha estat horrible. Aquesta vegada les coses no queien només dins de la casa, sinó també al sostre i al voltant, al carrer. Han continuar caient durant almenys vint segons. Per a algú que s'acaba de despertar tot semblava delirant, i en la foscor més absoluta he començat a cridar a tothom pel seu nom per saber si estaven bé… El fum del gas omplia la casa. No feia falta llum per veure'l, ja que la seva presència és aclaparadora… ho sentim en la falta d'alè i la tos. M'he aixecat a buscar alguna cosa, qualsevol cosa per mullar amb aigua i tapar el nas dels nens que s'asfixiaven... Hem corregut sense rumb d'un costat a un altre, no enteníem res... no sabíem què havia passat, on i a qui l’hi havia passat...

Han passat quinze minuts abans que poguéssim tornar a respirar oxigen. I abans que poguéssim entendre el que havia passat, i abans que un dels homes que han baixat al carrer declarés de qui era la casa atacada, la Dana i la Fayruz se n'han anat per fi a dormir. Jo m'he quedat desperta amb les meves dues filles grans. La Judy s'ha quedat sense alè en dir: "Sento que el meu cor està fora del meu cos i es nega a tornar-hi a entrar, com si estigués a punt de parar-se de tan ràpid com batega".

Silenci total...

Un altre coma induït per l'esgotament... arrabassat per dues explosions consecutives quatre hores després de la primera... i l'escenari anterior es repeteix una vegada més amb petites diferències en els detalls...

Aquí segueix la nit, llançant-nos al quaranta-vuitè dia, perquè totes les accions brutals es repeteixin, els nostres cossos s'esgotin més, els nostres cors pesin més amb cada pèrdua…

Tothom es pregunta: Ja és el nostre torn? O encara ens queda temps?

Eman Abu Shawish - Professional de la salut mental en UPA, Gaza, Palestina.

24 de novembre de 2023

Per llegir la resta de les històries: http://upaconnect.org/category/gaza2023