Història 24 d'Eman Abu Shawish

Et vaig escriure ahir, en el dia quaranta-set, sobre els detalls de la lluita diària després que ens fessin retrocedir segles en el temps fins a utilitzar les eines més antigues i primitives per a tirar endavant...

Avui és el quaranta-vuitè dia, el dia que completa oficialment set setmanes de barbàrie i inhumanitat...

Ahir van confirmar que la treva humanitària entrarà en vigor a les 7 del matí. La nostra història i experiència amb els sionistes ens diu que aquesta nit serà la pitjor amb diferència... intentaran reunir el major nombre d'ànimes i victòries abans de marxar... esperem que no ho aconsegueixin… almenys per una vegada.

A mitjanit, una gran explosió ha il·luminat la terra i el cel. L'objectiu era una casa del carrer contigua a la nostra.

El foc ardent era com l'infern i el vèiem apuntar darrere d'edificis de 2-3 pisos, avisant d'un incendi gegantí a punt d'esclatar.

El meu cor bategava ràpid... "Sospito que és la casa de... no, no, l’Eman... no, no són ells..."

He practicat les més belles formes d'evasió durant uns vint minuts... fins que, com de costum, he vist un d'aquests homes que apareixen per totes les cantonades de tots els carrers per arribar fins a la casa atacada, amb l'esperança de salvar algú. L'home ha cridat: "La casa d'Abu Shawish..."

Sí, són ells... els que jo creia que eren. La casa del meu avi matern, que alberga sis apartaments en els quals viuen els meus oncles i les seves famílies...

Les comunicacions estan en el seu pitjor estat. Provo de trucar a tots els telèfons, però ningú està localitzable...

Uns instants després veig el nom d'un dels meus oncles en l'identificador de trucades. Abans que pugui dir res se m'avança preguntant: "Eman, si ha passat alguna cosa, digues-m'ho i no m'ocultis res".

Sap que era a l'hospital on treballava com a metge en el moment de l'atemptat, i li he sentit preguntar als que estaven al seu voltant: "Han portat algú o encara no?!"

Li he contestat: "Et juro que no t'oculto res; però encara no en sabem res, gràcies a Déu que estàs bé".

La trucada ha acabat de forma poc habitual a com solen acabar les nostres trucades. Aquesta persona no és simplement un oncle per a mi, era un germà, un amic, un ser estimat, i les nostres trucades mai comencen ni acaben així. Però és la pressa dels preocupats...

Almenys tinc la certesa que una persona està bé...

Les agulles del rellotge no es mouen. El temps no passa. Arribar a aquells que es troben a la meitat de la destrucció no és una opció; els pensaments m'estan tornant boja; no hi ha escapatòria per als plors...

Al cap d'una estona -que em sembla un segle-, cap a les 4 de la matinada el meu marit i el meu fill han tornat del lloc del bombardeig. La gent desenterrava amb les seves mans els qui trobava prop de la superfície dels enderrocs, però desenes de persones estaven atrapades en els nivells més profunds. Queda alguna esperança de poder treure més persones a l'alba, quan la llum del matí il·lumini una mà o una cama per guiar-nos fins al seu amo...

Els minuts pesen en aquest compte enrere cap a l'alba. Esperem ansiosos per poder buscar els nostres sers estimats...

Poc després de les 5.30 del matí, gairebé a les fosques encara, les urpes de la mort ens han fregat ben a prop... Ja us havia informat anteriorment de terribles i horribles explosions... Em disculpo per no trobar paraules per descriure aquesta explosió en particular...

Jo, a qui mai li fallen les paraules, juro que no trobo les adequades per descriure amb precisió el que ha succeït...

Tot el que sé és que el meu cor, literalment, no en sentit figurat, s'ha detingut per la gravetat dels sons. Sons inexplicables, com si fossin el so de la mort cridant, amb un eco ressonant. Jo deia: "Què és això?! Què és això?!!"

Intento comprendre-ho, però ningú ho comprèn. Ningú s'ha mogut ni un mil·límetre. Només he estirat la mà dreta per cobrir la Dana i l'esquerra per cobrir la Fayruz, que tremolava de por... Tossíem per tot el fum, però, per primera vegada no ens importava. Hi ha alguna cosa molt pitjor. El Dia del Judici Final ha d'estar a prop.

M'he aixecat només per descobrir que nosaltres, igual que cada centímetre del sòl de la casa, estàvem coberts de cristalls. Reposaven sobre nosaltres totes les peces de metall arrencades de les finestres i escampades metres a la rodona i per sobre de nosaltres... algunes estelles, metralla... esquerdes en el sostre, dues parets i algunes parts caigudes de la cuina... només la protecció de Déu ens ha permès sortir-ne amb vida, mai hauríem sobreviscut a tot això sense La seva voluntat...

Ha començat a sortir el sol i hem pogut veure l'objectiu de l'explosió. Era la casa dels nostres veïns. La seva casa està separada de la nostra per una d'una sola planta que pertany a un parent nostre, i que ara està coberta d'amiant. N'han tret dues màrtirs -una nena i la seva mare- i un ferit, mentre que tres cases veïnes s'han convertit en runa en un obrir i tancar d'ulls. Em pregunto si la Nagham -una de les màrtirs- estaria com tots els altres. Estaria esperant que arribessin les 7 del matí per a celebrar un banal alto-el-foc, amb el qual poder recuperar un parell d'alens robats, abans que tots tornem al mateix abisme, al no-res?

He reprès l'escriptura de la història 3 dies després; un dels meus cosins ha estat trobat dos dies més tard, martiritzat després de l'inqualificable atemptat, mentre que desenes romanen encara sota la runa...

El jove màrtir era el millor amic del meu fill. Ni tan sols la guerra havia impedit que es visitessin. Van estar junts poques hores abans del bombardeig, i el primer que pensava fer el matí de l'alto-el-foc era prendre el te amb el meu fill a la teulada de casa nostra, com solien fer. No sé si prenen el te al Cel, però sí que sé que no tinc ni idea de com consolar el meu fill després d'aquesta dolorosa pèrdua...

A més, aquest jove màrtir era un expatriat: els seus pares viuen en un dels països àrabs, mentre que ell i la seva germana van venir a estudiar als col·legis de Gaza... Encara no hi ha rastre de la seva germana, que deu seguir en algun lloc sota la runa...

Pot ser que et parli més tard sobre aquesta experiència de la mort, però abans haig de fer-me’n a la idea.

Tot el que sé és que hem aconseguit tornar de la mort… ens ha abraçat fort, i després ens ha deixat anar. Tal vegada per atrapar-nos de nou. Tal vegada el nostre temps no ha acabat encara.

Eman Abu Shawish - Professional de la salut mental en UPA, Gaza, Palestina.

28 de novembre de 2023

Per llegir la resta d'històries: http://upaconnect.org/category/gaza2023