Història 6 de Roo 7

La nit de l’hospital.

Una sola nit a l’hospital fou suficient per adonar-nos que morir sota els enderrocs de casa nostra era molt més fàcil que romandre només unes hores a l’hospital. El propòsit era dirigir-nos a l’hospital a peu com a primera parada per a poder trobar algun cotxe que ens portés al sud, suposadament segur.

Vaig reunir als dinou membres de la meva família en un dels passadissos de l’hospital per anar a buscar els cotxes que es portessin al sud, presumiblement segur, sense haver-me de preocupar de deixar-los al carrer. Poc m’imaginava que passaríem la nit en aquell en aquell passadís minúscul dissenyat coma via de pas en el que gairebé, ni tant sols pots asseure’t.

Vaig sortir de l’hospital per buscar dos o tres cotxes. Qué idiota! Qui que trobes un cotxe ja tindria sort, però jo n’estava buscant tres.

Després del trasbals i una recerca esgotadora i contínua sota el sol abrasant, sentint la set i la fatiga, vaig trobar un cotxet petit on caben el conductor i tres passatgers. Li vaig pregar que ens portés al sud. Em va dir que només ens deixaria com a passatgers, sense equipatge, al preu de 100 shekels per passatger.

Em vaig quedar estupefacte.

Vaig dir: “El viatge costa sis shekels per persona, perquè ara en costa cent? Què és aquesta explotació? No és suficient en que ens ploguin trossos de mort? A tu també? Què us passa?

Digué: Germà, jo també tinc una família com tu i aquest cotxe és la meva única font d’ingressos. Si et porto, utilitzaré aquests diners per a comprar articles de primera necessitat per la meva família, doncs no se el que m’espera al sud ni si tornaré amb vida. No ho consideri una explotació, per favor, vegi-ho com a supervivència de la meva família i de mi mateix.”

El vaig mirar amb perdó i compassió i em vaig quedar sense paraules.

Finalment li vaig dir: “Que Déu et beneeixi i t’acompanyo”.

Vaig tornar amb la meva família a l’hospital, sentint-me completament impotent per la meva incapacitat per aconseguir cotxes que ens poguessin portar a algun lloc suposadament segur. Quan la meva dona, el meu pare, el meu germà i les meves cunyades em varen veure així, em tranquil·litzaren i assenyalaren que, després de tot, potser Déu no volia que anéssim al sud. La meva dona em va agafar la mà i em va dir: “Tranquil. No ets l’únic responsable de la nostra seguretat aquí. Estem tots junts en això. Descansa ara i Déu ens mostrarà el camí”.

Decidirem passar la nit en aquell passadís. Aquell passadís amb prou feines serveix per passar; ni tant sols podies asseure’t i molt menys dormir. En vàrem enganxar a les parets per a permetre el pas dels vianants. Aquella nit, vam veure tot tipus de víctimes ferides que perderen cames i braços, i tenien el cap sagnant, i moltes més tragèdies i dolors. Si jo mateix no podia tolerar aquelles escenes, com podia esperar que els meus fills ho fessin? Com podia protegir als meus fills de l’exposició a tota aquesta bogeria? L’impacte d’aquella nit en particular quedarà per sempre a la memòria dels nostres fills, i jo, psicòleg especialitzat en traumes, no tinc ni idea de com manegar-ho si estem destinats a sobreviure d’aquella agressió brutal. Per ara, he de trobar la manera d’augmentar les nostres possibilitats de supervivència. Però, com?

Em vaig quedar a la vora de la finestra que comunica amb el mostrador del registre de l’hospital, buscant una mica d’aire fresc. L’edifici estava tant atapeït que l’aire estava contaminat amb les olors i l’alè de la gent: la seva suor, el menjar, els lavabos bruts...totes aquestes olors i més en aquest edifici en el que buscàvem refugi. No teníem un altre lloc que aquell passadís. A on podíem anar?

Quan vaig mirar per la finestra, els agressors havien comès una nova massacre a prop de l’hospital, destruint una casa i els seus residents. Vaig veure als màrtirs estesos al terra de la zona de registre, estaven sent preparats pel seu transport a la tenda dels morts, un espai que amb prou feines es pot anomenar tenda! Vaig veure parts humanes i sang. Vaig veure les cames tallades i els cossos decapitats. Ho vaig veure amb els meus propis ulls. Vaig plorar i plorar i plorar fins que no em quedà cap alè. Ensumar totes aquelles olors immundes a dins de l’hospital era molt més fàcil que mirar per la finestra.

No recordo com va acabar aquella nit, ni vull saber-ho. Ja es va acabar i no tornarem a l’hospital.

Amb les primeres llums del segon dia, la meva dona em va dir: “Vinga, anem a la nostra casa; no podem més”. Llavors tota la meva família va demanar de tornar a casa, ja en tenien prou.

Vàrem tornar a casa sabent perfectament que tornàvem a caminar cap a la mort. Però aquesta vegada ens resignàvem al que ens anava a passar i vàrem deixar el nostre destí en mans de Déu, perquè ell és el nostre salvador i protector. Ens consola saber que em fet tot allò possible per a mantenir-nos fora de la casa, però tot ha estat en va.

Ara estem a casa nostra i no en marxarem. Amb l’alba de cada dia, resem agraïts a Déu pel do de seguir vius.

R007 – Professional de la salut mental anònim (per por de ser atacat, tot i que no se sap si segueix viu perquè ahir es varen tallar totes les comunicacions)

28 de octubre de 2023