Història 8 de Roo 7

Una nit de terror:

A tota família amb molts germans, sempre hi ha un nen que et roba el cor amb el seu esperit lleuger, el seu enginy i una presència adorable que sembla tothom se l’estimi. Això suposa un repte per a un pare per no provocar rivalitat entre tots els germans, però és en va! Els ulls parlen i et desemmascaren. Intentes salvar la cara i dir “us estimo a tots”... i crec que, segons la meva experiència de vida limitada, que això forma part de la lluita de la majoria dels pares i mares.

Amb la meva filla petita... el primer dia que va néixer, el cor em va fer un salt al pit que mai havia sentit amb els seus germans. Vaig sentir una connexió única amb ella que no podria explicar. Des del primer moment, em vaig enamorar dels seus trets, em va captivar el seu somriure i vaig saber que s’apoderava de la meva vida... perquè és “ la nena dels meus ulls”, com diem en argot. Compartim el secret de que “ets la meva nena preferida”. Un secret que em murmurava a l’orella cada vegada que sentia la gelosia dels seus germans “papa, no oblidis que sóc la teva filla preferida” jajaja... Com me l’estimo i temo per ella i què dèbil em torno davant dels seus ulls!”.

En aquella nit que li diem “la nit de la mort”, de sobte, es tallà tot la connectivitat i comunicació i les ràdios van declarar la foscor i l’aïllament de Gaza, amb totes les implicacions nefastes que aquesta declaració comporta. Ni tan sols podia saber com estaven els teus familiars i parents a Gaza.

Pocs minuts després, van esclatar els bombardejos en totes direccions. De sobte, els cels s’il·luminaren amb els colors del foc i després s’apagaren, cinturons de foc aquí i allà, cases bombardejades a sobre dels caps dels seus ocupants, el so de la gent cridant al voltant nostre... els nostres cors gairebé es paren. Una idea aterradora s’apoderà de les nostres ments: “Aquesta és la nostra última nit”. Vaig sentir el meu germà pronunciar la shahada (alabança a Déu abans de morir); al meu pare, de setanta i cinc anys, congelat i paralitzat per l’horror; a les meves cunyades xisclar amb cada explosió; als meus fills tremolar. La meva dona agafà els nens a la seva falda i jo, a les nenes.

La meva filla gran estava atemorida, però va posar el cap entre la meva espatlla i el meu coll i es va agafar a mi, amb tanta força, que semblava que érem un sol cos. Això també significava que era la que més sentia la meva por i els meus batecs accelerats. Com a la meva filla petita, cada centímetre d’ella tremolava, la seva cara groga, els seus llavis pàl·lids i secs, les seves extremitats fredes, el seu cos tremolós, els seus dits a les orelles, cridant i plorant amb cada cop... i hi havia un cop a cada minut. Des d’aquell dia, no ha pogut dormir enlloc més que a la meva falda, amb els dits a les orelles.

La situació es mantingué així durant 5 hores de mort i destrucció. Poden imaginar-se el que fou per a nosaltres aquella albada quan es adonarem que seguíem vius i respirant.

Si, així s’han convertit les nostres rutines diàries, les nostres nits, els nostres records i així són els nostres fills.

No tenim més que a Déu i ell és el nostre protector.

Roo7 - Professional anònim de la salut mental (per por a ser assenyalat)
30 d’octubre de 2023